Quan
tot just fa un any de la publicació d’Atletes,
baixin de l’escenari (2013), Manel celebren
el primer aniversari del disc d’or més fulgurant de l’historia
del pop cantat en català tancant la seva gira de sales a
Razzmatazz 1 . Una gira que els ha portat a recórrer no només la
Península Ibèrica sinó que, a l’hora d’escriure
aquestes línies, encara ha de fer escala a Anglaterra,
Suïssa i Alemanya, on Warner ha editat físicament el seu
tercer àlbum.
Amb
dues setmanes al nº 1 de les llistes de ventes i presència
continuada al Top-100 durant la pràctica totalitat del 2013 i el que
portem de 2014, Atletes,
baixin de l’escenari” ha
pivotat del folk al rock sense abdicar dels trets diferencials
del quartet barceloní: cançons narratives que darrera la seva
aparent quotidianitat amaguen un univers perfectament
identificable. Unes vegades irònics, altres inquietants i
sempre emocionants, Guillem Gisbert, Roger Padilla, Martí
Maymó i Arnau Vallvé ens han regalat un repertori
més cru, dinàmic i elèctric que no troba a faltar els arranjaments
de vent i corda dels seus predecessors i redimensiona el seu
romanticisme.
Un
petit gir estilístic, en definitiva, que Manel han referendat en
directe al llarg de setanta actuacions a festivals com Primavera
Sound, Pirineos Sur o Santander Music Festival, auditoris tan
emblemàtics com l’Alhambra (Granada), el Central (Sevilla) o el
Teatro Circo (Múrcia) i sales de concerts de tot l’Estat. Per això
i perquè la de Razzmatazz serà l’última oportunitat de veure’ls
sota sostre en molt de temps, és moment de retrobar-se una banda
que, després de sorprendre amb Els
millors professors europeus”
(2008) i consagrar-se amb 10
milles per veure una bona armadura (2011),
no es cansa de pujar a l’escenari i, com el bons atletes, trencar
els seus rècords.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada