Joan Colomo, lo Rossinyol del Montseny

No hi ha mitges tintes ni grisos, no hi ha tebior: hi ha amor i dolor, amics i enemics, la fi del món i l'alegria de viure. La fília i la fòbia no accepta el ying i el yang: és el tot o res. Joan Colomo, lo Rossinyol del Montseny, pon dotze cançons rodones i plenes com un ou, com la que obre el disc amb alegria, li dóna nom i en resumeix la lliçó: «Nens i nenes, si us plau feu-me cas / de la fília a la fòbia hi ha un pas / potser tot comença a tenir sentit / tu i jo amagats a dintre del teu llit.» El sentit és l'amor, l'aixopluc del «tu i jo eternament» de la melancòlica Cançó d'amor nº2. 

L'humor també és un antídot antienvelliment, com en el primer vers d'aquesta perla senzilla –veu i guitarra– i tendra que és Tus pies, «Todavía no me sale barba / pero ya me estoy quedando calvo» (que té el seu eco en el «he passat molts bons moments / i ara em cauen les dents» de l'emocionant Els amigos). I sinó sempre ens quedarà el nihilisme, que campa lliurement a l'enrabiada Una bala perdida i a Reses sociales, un cop de puny sònic de primera magnitud, un himne per botar-lo. 

En aquest disc hi trobareu slide guitar, sintetitzadors, crits i murmuris, distorsió tallant, bases electròniques, cors al·lucinats i mil teclats marca de la casa, i tot al servei d'uns temes cada cop més ben construïts: en Joan ha arribat al brillant moll de l'os de fer cançons i s'hi ha fet la casa i l'hortet. La collita d'enguany es diu La fília i la fòbia: un disc per prendre partit.