El llibre que ens presentaren en Divus i en Matapardals el passat dilluns a la secció literària De Brises i Boires, "no és una novel·la, ni tampoc un conte. És una història." Així és com la presentà el seu autor. Una novel·la ambientada al segle XIX amb desigs i dolors, i un llac que en desconeixem el seu nom. Aquesta és "Seda", d'Alessandro Baricco. Alessandro Baricco va nàixer l'any 1958 i es llicencià en Filosofia, a més a més de ser periodista, novel·lista i dramaturg. Un escriptor molt allunyat del circ mediàtic, a penes concedeix entrevistes, el seu caràcter fugisser és proporcional al seu nivell d'exigència literària.
Seda, publicada l'any 1996, no només aconsegueix emular l'estructura narrativa d'aquests versos, sinó també captar l'essència que els inspira. El personatge Hervé Jancour, haurà de viatjar al Japó per continuar amb el seu negoci. Degut a una crisi dels cucs de seda, haurà de viatjar a aquest país per comprar ous de cucs, amb la finalitat d'assortir a la indústria de Lavilledieu, el seu poble, d'aquest teixit. Quan faci aquest primer viatge, Baricco aconseguirà transmetre la nostàlgia del personatge pel seu país natal, al mateix temps, que transmetrà l'emoció davant el descobriment d'una nova cultura tan allunyada de l'influència occidental.
Un conflicte existencial del seu protagonista amb una successió de detalls amb senzillesa estètica, però amb valor simbòlic. L'empremta dels llavis a la tassa, el retorn dels ocells, pardals i seda. Seda és, sense cap mena de dubte, una novel·la amb una riquesa lèxica poc emprada fins ara en les novel·les occidentals. És cert que la seva novel·la requereix una magnuosa paciència per la lectura pausada dels seus capítols; tot i així, esdevé una experiència lingüística irrepetible.
Quan la reprenem després d'un temps, observem que la nostra percepció de les escenes escrites és diferent en base a la nostra experiència. La precisió de les seves descripcions permet a l'autor centrar-se en la història sense necessitat de recórrer a diàlegs superflus. A més a més, els seus capítols no superen les dues pàgines. Un capítol de 2 frases, el 49:
"Només silenci, pel camí. El cos d'un noiet, a terra. Un home agenollat. Fins a les darreres llums del dia". Amb aquests capítols l'autor sintetitza tots els fets i els impregna de bellesa literària i senzillesa estètica. Una simple carícia de les paraules. Una novel·la capaç d'estremir al lector amb això darrer. La senzillesa estètica en contraposició amb la riquesa gramatical dels capítols, el millor. Una novel·la infravalorada, i associada amb la pel·lícula amb una lectura que en requereix molta de paciència als lectors, poc acostumats a l'estructura narrativa oriental, el pitjor. Una novel·la per llegir, i rellegir-la, i tornar-la a llegir, i tornar-la a rellegir, que des de Ville à Dômat recomanem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada