Les velles supersticions medievals van renéixer momentàniament a Devonshire (Anglaterra) durant l'hivern de 1855, quan el matí del dia 8 de febrer els seus habitants van descobrir un misteriós rastre sobre la neu que travessava de forma ininterrompuda pobles i camps durant un recorregut de més de 150 km. En aparença, eren petjades d'animal, tot i que d'un animal molt estrany. Amb 10 cm de llarg per 7 d'amplada (una mica més petites que les petjades de cavall), el més curiós resultava la seva disposició, ja que estaven disposades en línia recta, cada una d'elles separada per 25 cm, com si ho hagués fet una criatura bípeda saltant a una sola cama, o un ésser d'un sol peu. A més, la neu sota les petjades no estava aixafada, sinó desfeta, com si la marca l'haguessin fet amb un ferro roent.
Als veïns però, el que més els va espantar va ser que les petjades apareixien ininterrompudament en línia recta durant més de 150 km, hi haguessin o no obstacles de pel mig. Així, si el rastre es trobava amb una paret de gran altura, aquest seguia com si res a l'altra banda, si hi havia un riu de per mig, per molta amplada i profunditat que tingués, la marca seguia apareixent a la riba contraria...
Pocs dies després la noticia va sortir als principals diaris del país, convertint als habitants de la regió en un tema sobre el que els ciutadans de la capital i els voltants podien fer broma. Els acusaven de supersticiosos i incultes, ja que el que realment tothom pensava era que les marques les havia produït el mateix Diable, fent una visita a Devonshire la nit del 7 al 8 de febrer. El capellà de la zona, en un intent per tranquil·litzar els ànims, va proposar que les marques les devia haver produït un tipus de cangur.
Multitud de hipòtesis van sorgir al voltant de la causa de les marques a la neu, però fins ara ningú ha pogut demostrar realment que o qui fou el responsable d'aquell fet, i probablement només aquell que les produí ho arribarà a saber mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada