El passat dilluns, el nostre lletraferit Matapardals ens presentà a la seva secció De Brises i Boires l'obra Campo Santo, de l'escriptor alemany Winfried Georg Sebald, que a més d'escriptor fou Teòric de la literatura. Nascut
el 1944 a Wertach Baviera, als últims temps de l'Alemanya nazi, el 1966
va acabar els estudis de Literatura a la Universitat de Fribourg prop
de la zona francòfona de Suissa i obtingué la Licence des letres. El 1968 va presentar la seva tesi de màster sobre Carl Sternheim i es doctora l'any 1973 amb Die Beschreibung des Unglücks. Sebald
mor el 14 de desembre de 2001 per culpa d'un accident de cotxe. on la
seva tomba resideix al cementiri de St. Andrew's, a Norfolk.
La
seva obra es comença a produir a la dècada dels 80, mentre que a
Alemanya se'l va començar a conèixer a partir dels 90, va ser molt
reconegut al Regne Unit, els EUA i després França. Avui dia Sebald és un dels escriptors alemanys contemporanis amb més ressò i més discutits. Molts
dels seus texts de la seva obra tenen un to melancòlic, on en aquests
fa profundes preguntes i reflexions sobre la pregunta del significat i
la funció del record i la memòria. Sebald es dedica a persones traumatitzades, emigrats que abandonen la seva pàtria i fan l'intent de trobar el seu camí a l'estranger. El seu llibre Campo Santo bé que podria tractar-se d'un llibre desembastat , incomplet, però en poques paraules és coherent i complet. Es divideix en dos parts: Narrativa i Assaig, precisament dos gèneres pels que Sebald transità re formulant-los. La primera part es compon de quatre texts pels que la mirada glacial de l'autor es passeja per la naturalesa de Còrsega. Quan llegim a Sebald tenim la sensació de que aquest món dista bastant poc de ser un cementiri a punt de dissoldre's a l'èter. La lectura dels seus texts ens convenç de la perfecta inutilitat d'un possible retorn. El gros volum segon consta de diversos assajos ja anteriorment publicats. En aquests, Sebald aborda les figures de Kafka, Nabokov, Chatwin, Ámery o Weiss. Els seus temes són els que van a dominar tota la seva narrativa, des dels Anells de Saturn fins a les passejades d'Austerlitz, això és la destrucció, la soledat i la necessitat de la memòria. Als últims assajos del llibre assumeix la figura de l'escriptor que sempre va pretendre mostrar les seves més íntimes cartes literàries. És per això que Sebald reconeix sentir la necessitat d'una legitimació davant la seva pàtria. Només en la literatura pot intentar-se la veritable restitució.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada