Res més traure el seu primer single a 2006, ja van ser fixats per Domino Records. Directes a una de les més prestigioses de l’indie. Bon ull el del segell: l’any següent ja sortien a la llista de les deu bandes que segons ‘New Musical Express’, estaven destinades a convertir-se en les següents en copar titulars i premis. Aixì ha sigut. A 2008 va arribar el LP de debut, “Limbo, Pato”. (2008), per obrir l’apetit dels mitjans i arquejar les primeres celles. Després l’empenta definitiva amb “Two Dancers” (2009) el que va deixar a aquests mitjans i aquelles celles rendits davant l’exuberància del seu dramatisme, liderat per la veu de Hayden Thorpe. Van caure crítiques amb moltes esteles, també alguna nominació als Mercury Prize i es va confirmar el triomf d’una aposta valenta, exèntrica i ambiciosa pel rock britànic de pura raça. En aquest cas, un el qual conflueixen els gustos del seguidor d'Orange Juice i els del The Smiths. Un en el qual es troben aristrocràcia i anarquia.
Al maig de 2011 van publicar el seu tercer álbum, “Smother” amb un gust per la bellesa atemporal expressant-se de forma més concisa i directa. Amb més nuesa en els arranjaments i nocturnitat al to. El quart pas l’han donat amb “Present Tense”, aquest Febrer, el més complet de tots, un disc que riu i plora, que es destesta a si mateix i al següent segon s’adora. Que ha estat descrit com a pop afilat, amb càrrega política, brutalment honest, un tractat d’onze cançons exigents, sense el vernís de la superficialitat, en les quals Billy Bragg i el millor de The xx s’arriben a donar la mà. Aquest moment i aquest so.
Wild Beasts a la sala Apolo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada