Les Entrevistes del Mariscal Mauro: Robert Bellsolà (Dos a la Carta) | Ville à Dômat


 facebooktwittergoogle+spotifyyoutubefeed rss

Pages

dimarts, 30 de desembre del 2014

Les Entrevistes del Mariscal Mauro: Robert Bellsolà (Dos a la Carta)

Al darrer episodi de Ville à Dômat, al nostre espai d'entrevistes Les Entrevistes del Mariscal Mauro el nostre cinèfil particular Bassas, va entrevistar el director de la pel·lícula Dos a la Carta, una comèdia que no us podeu perdre si encara no l'heu vist: Robert Bellsolà.

Robert Bellsolà és llicenciat en Dret i Econòmiques per la Universitat de Barcelona i màster en Audiovisual Management per la Media Business School. Després de tres anys preparant-se per ser Advocat de l'Estat, abandona les oposicions i ho deixa tot per la seva passió, el món del cinema. En els seus inicis en l’audiovisual, treballa a MTV London per a la sèrie documental Models in the house. Soci fundador d’AIGUAVIVA FILMS, per la que produeix, dirigeix i escriu, ha estat responsable dels documentals Salaminos i Iaies Cuineres, emesos a TVC i a TVE Internacional. 

També ha realitzat videoclips per a Universal Music Spain i The Pepper Pots, entre d'altres, i documentals com ara Cinema do Mar o Brasil somos nós, Premi del Públic i Premi Miño al Festival Internacional de Cinema d'Ourense i seleccionat al Festival de Màlaga. L'any 2011 estrena el seu primer llargmetratge, Passi el que passi, amb la participació de Televisió de Catalunya i seleccionat als Festivals de Moscú, New York City i Detroit, i venut a França, Bèlgica, Rússia, Turquia i Polònia.

Ens pots fer una breu sinopsi o presentar-nos aquest film?

Sí. Dos a la carta és una comèdia. No va més enllà de divertir i fer passar una bona estona a l'espectador, una història jo diria inclús típica, però amb els nostres ingredients. Va sobre un broquer de la borsa, que per una sèrie de circumstàncies ha d'anar al món rural i redescobrir allà els plaers de la vida rural i a més a més descobreix que té un germà, que l'interpreta en aquest cas l'Andoni Agirregomezkorta, que és el basc conegut per Vaya Semanita i bàsicament és una redescoberta de la seva infantesa i dels plaers de la vida de camp. Jo visc a pagès, visc en una masia a Aiguaviva i realment la ciutat és una de les coses que trobo més que .... Mhmmm... Vaja, que no m'agraden. A mi no m'agrada la ciutat. Entenc que han d'haver-hi ciutats i que és on hi han oportunitats laborals, etc. Però per triar, per triar, sempre prefereixo el camp, i ara més, casat i amb criatures i gossos i aquestes coses, doncs... El camp és molt agraït si pots viure-hi. I la pel·lícula és al camp. Jo penso que tots hem d'anar més sovint al camp, i respirar l'aire i viure i redescobrir més el camp i la pel·lícula també vol ser això: una crida a que l'espectador viatgi en aquest cas en la nostra Girona. També estic venent una mica del meu territori i sí...

S'ha rodat a Sant Esteve de Guialbes...

Sí, s'ha rodat majoritàriament a Sant Esteve de Guialbes, però en el fons la pel·lícula és una invitació a veniu a Girona a passar-vos-ho bé.De fet, la Diputació de Girona, l'Ajuntament de Girona i el Patronat, que han posat diners a la pel·lícula estan encantats perquè la pel·lícula és una espècie de targeta de presentació. Tenim uns crèdits inicials amb unes imatges aèries precioses... O sigui, la pel·lícula ven territori gironí, però en el fons també català.

Un fet que m'ha cridat l'atenció és això que vosaltres anomeneu 'brandfunding'. Explica'ns què és. Quins avantatges pot tenir el brandfunding respecte a altres formes de finançament de la pel·lícula?

Jo penso que el crowfunding per cinema no serveix, perquè el cinema necessita grans quantitats de diners, per almenys al cinema que té una certa vocació comercial. Si vols fer una cosa 'indie' amb 4 amics i un iphone, no. Però si vols fer una pel·lícula com Déu mana, necessites diners, bastants diners. I demanar-li a la gent, "dona'm un euro", "dona'm vint euros", I amb això que faré? Doncs pagar-li el sou al senyor Sergi López, per exemple, doncs no ho veig bé. Aleshores vaig començar a pensar, i perquè no empreses? Aleshores en comptes d'un crowfunding, vaig fer el brandfunding, cridar tota una sèrie d'empreses i proposar-los de posar diners a la pel·lícula a canvi de tota una sèrie d'avantatges, com per exemple que a determinats moments de la pel·lícula pugui sortir un producte seu, cosa que passa contínuament a les pel·lícules americanes. Alhora, també, per exemple, quan s'han de fer les pre-estrenes, un tour de pre-estrenes, les marques estaven encantades de convidar als seus clients, amics, etc. 

A hores d'ara, quan surti en DVD, en Blu-Ray, o hi hagi la pel·lícula a l'iTunes o a aquests tipus de plataformes també tindran un dret especial per veure la pel·lícula. Els hi dones una sèrie de continguts a l'hora de fer una pel·lícula i els hi demanes diners. I en el nostre cas hem aconseguit un terç del finançament gràcies a això. Però això m'ha costat a mi dos anys de la meva vida picant la porta d'unes 40 o 50 empreses per acabar aconseguint que unes 10 o 12 posin diners. 

Algunes no només han posat diners, sinó que també han posat coses. Cafès Cornellà, que és una empresa gironina de cafès, fa un cafè excel·lent, ens va subministrar tot el cafè durant tot el rodatge, i això també són diners. Però després hi ha hagut empreses fortes tipus Gros Mercat, Miquel Alimentació que ens ha posat bastants diners, per exemple TOUS. Hi ha una sèrie de moments que aquests productes a l'hora de posar-los a la pel·lícula, queden ben integrats. Ara, aconseguir finançament amb això, la desavantatge que té és que necessites molt de temps. No és, "Hola, senyor d'Estrella Damm, perquè no tal i qual?", no és immediat, requereix un cert temps, Tot s'ha d'entregar amb uns dossiers, explicant-los la pel·lícula, t'exigeixen que hi hagin actors més o menys coneguts, etc. Has de ser persuasiu i convèncer-los de que la pel·lícula serà tot un èxit per a que posin els diners.

Veient les teves entrevistes, a l'hora de presentar la pel·lícula, que porta 5 setmanes ja has dit, defineixes el film com un "conte en que els adults es comporten com a nens, perquè el món adult és massa seriós."

Sí, això és una cosa que dic per intentar vendre la pel·lícula com alguna cosa més profunda del que és. Si vols t'ho explico. La meva pel·lícula és molt gilipollas, és una gilipollada total i absoluta i és per partir-te el cul de riure i passar-t'ho bé una estona. No hi ha més a la pel·lícula. És una comèdia sense pretensions. Però si busques una mica, amb la intenció de vendre-la als crítics, sempre dic això, i és que és veritat, que els personartges, a la meva pel·lícula són nens, sobretot el de l'Andoni, un nen que s'ho passa bé. I realment sí que penso això, que tots som una mica massa seriosos i que tots hem de ser una mica més nens i fer una mica més el tonto. Llavors la pel·lícula seria una invitació a fer el gilipollas.

Portes dos llargmetratges tant sols i tot i així has treballat amb gent com Sergi López, Adrià Collado i una mica la pregunta és com t'ho feies per atreure aquesta gent, a dir-los: "veniu a Girona i rodeu".

Fonamentalment, els hi he de regalar un guió, tots els actors els hi has de regalar un guió i després has de quedar amb ells. Quedes amb ells, a través del representant, si el representant diu que sí, que els hi ha agradat més o menys el guió, quedes amb ells, si no els coneixes prèviament i aleshores allà sí que és.. Bé, en el meu cas era fer-los riure. Si jo m'assento a dinar amb una persona gris i tal, penso que amb aquesta persona no faré comèdia ni boig. Aleshores això, i pagar-los un sou, perquè és bo quan així estàs començant, ets més independent, en el meu cas és mig mig, no estic a la industria 100 %, però tampoc sóc un indie que acaba de començar i menys amb aquesta segona pel·lícula , però quan poses un guió sobre la taula amb un representant, el primer que et pregunta és: "Però això és cobrant?". I els hi dius que sí, que és cobrant, amb un equip, amb càmeres. De fet érem un equip d'unes 50 persones, és una pel·lícula que té un pressupost entorn dels 600.000 euros i no és els 8.000.000 milions que ha costat per exemple Torrente 5, però tampoc són els 20.000 euros d'una pel·lícula amateur, no és ni una pel·lícula petita ni gran.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada