[Crònica] Foals a la Razz (Diumenge 27 d'octubre)

FOALS DONEN CLASSE                                       

Ja des de començaments d’any, quan la banda d’indie rock britànica Foals va presentar el seu tercer àlbum d’estudi “Holy Fire”, s’ha vingut tentinejant amb la possibilitat que aquest nou treball de Philippakis i companyia fos un dels màxims favorits per guanyar el títol de millor disc de l’any. I no només això, sinó que, tan sols una setmana abans del seu concert de diumenge al vespre a la icònica sala barcelonina de la Razzmatazz, el grup s’emportava el premi Q al millor directe, per davant de grups com Mumford & Sons, The Stone Roses, Muse i Arctic Monkeys (amb broma inclosa a la recollida del premi per al vocalista d’aquesta última banda). Tots els presagis feien esperar una nit memorable, d’aquelles que només tenen lloc un parell de cops a l’any, i Foals no va decebre.

Després d’uns extraordinàriament dedicats Everything, Everything, que van posar a to a un públic de la Razz expectant i molt nombrós (les entrades estaven “sold out”) i amb poc més d’un quart d’hora de retard, els britànics van aparèixer a l’escenari enmig d’uns espectaculars jocs de llum i amb una magnifica interpretació de “Prelude”, el primer tema del seu nou disc. Ja des de l’instant en que Philippakis va agafar el micròfon es podia intuir que estàvem davant d’un gran esdeveniment, i es que l’únic reprovable de la nit i allò en què indubtablement tots els seguidors de la banda coincidiran és que la poc més d’hora i quart de concert es va fer curta, molt curta. Un cantant que va fer de tot i més per tal de quedar-se gravat en la memòria dels espectadors, va llençar baquetes, va llençar tovalloles, va llençar els seus gots i fins i tot es va llençar ell mateix un parell de cops sobre el públic (ningú podrà oblidar aquell salt des de el pis superior de la sala).

I tot això amb una barreja de temes dels seus tres treballs, i tot presentat d’una forma que demostra que la progressió del grup ha sigut més natural del que pretenen fer-nos creure molts crítics musicals. Un ambient molt animat, amb un públic totalment entregat als britànics, i amb un estil molt més dur i colpidor del que li recordàvem a la banda, conseqüència de l’excel·lent feina de Jack Bevan. Amb dedicatòria per la llegenda d’Iggy Pop inclosa. Si alguna cosa es pot dir de la banda amb total seguretat, és que actualment dominen les sales com ningú més (a diferencia dels festivals, com ho exemplifiquen les poques però tot i això existents queixes d’alguns dels espectadors del DCode 2013).

Al final, va ser clar que Foals havia preferit tirar per la vessant més dura del seu estil, amb una actitud de grup de rock molt marcada, més propera a l’estil del seu primer disc que al dels dos darrers. I per acabar la vetllada, dos plats forts, “Inhaler”, amb un so descomunal (l’influencia de Rage Against The Machine ja ha estat més que comprovada), i Two Steps Twice, per si algú havia oblidat momentàniament a “Antidotes”. Ara però, només queda desitjar al grup la millor de les sorts pel Mercury Prize del dia 30, i felicitar a Live Nation per haver canviat de l’Apolo a la Razz i haver permès que més gent gaudís d’un dels conjunts més esperançadors de la música rock actual.