La setmana passada a la secció literària De Brises i Boires vàrem viatjar a l'univers wildià, tot recomanant-nos el darrer assaig publicat d'Oscar Wilde del seu compendi de l'any 1891 Intencions: La decadència de la mentida. El llibre ha estat publicat per Quaderns Crema l'any passat i traduït per Pau Cañigueral.
Oscar Wilde va nèixer a Dublín el 1854 i va morir el 1900 a la capital de França, París. Era el fill petit del matrimoni i va fer els estudis a la Portora Royal School d'Euniskillen, seguit de Trinity College, entre els anys 1873 i 1874 i al Magdalen College, a Oxford, on va agafar moltíssima influència de John Ruskin. L'any 1884 es casà amb Constanza Lloyd, de la qual tingué dos fills.
Referent a la seva obra, l'any 1891 publicà un seguit de novel·les petites titulades Lord Arthur Savile's Crime, en català El crim de lord Arthur Saville i altres relats, la seva única novel·la El retrat de Dorian Gray, i la reimpressió d'alguns assaigs amb el títol d'Intentions o Intencions, on a dins d'aquests hi trobem La decadència de la mentida, el llibre de la setmana. Seguidament arribà a una popularitat amb les obres A woman of no importance, de l'any 1895, An ideal husband (1895) o Un marit ideal i Bunbury o La importància de ser Frank (1895). Dos anys abans, el 1893, escrigué en francès un drama titulat Salomé, traduïda a l'anglès per la persona amb la que Wilde mantenia una relació amorosa, el fill del marquès de Queensbery, Lord Alfred Douglas.
Wilde durant anys va ser el favorit i ídol del públic i visqué envoltat de gran faust, gaudia de molts plaers. Però va ser l'any 1895 quan intentà un procés difamatori contra el marqués de Queensbery, el pare de Lord Alfred Douglas i aquest, envers això, l'acusà d'homosexual, fet que a la societat anglesa del segle XIX era considerat un delicte. Detingut i condemnat a dos anys de presó a Reading, allà va escriure un meravellós llibre confessant la seva falta, De Profundis.
Wilde, a través de La decadència de la mentida, ens apropa al món de la mentida a través del personatge de Vivian, que gràcies amb el diàleg -un diàleg de tipologia socràtica- que estableix amb l'altre personatge, Cyril, ens transmet la seva visió de l'art. Vivian comença amb una introducció bastant curiosa sobre què és la Naturalesa i a com aquesta és totalment imperfecta. Segons ell, si la Naturalesa fós perfecta,l'art no exisitiria. Veu un error que l'artista intenti imitar la Naturalesa al seu art, puix que, sens dubte, és la pròpia Naturalesa la que imiti a l'Art.
Exposa tot seguit que la veritat vertadera artística es troba en l'imaginació i no en la Naturalesa, és per això que l'artista ha de buscar a la fantasia, a la seva pròpia imaginació.
Vivian presenta el títol del que ve a ser un article de protesta contra aquest declivi de l'artístic: La decadència de la mentida.
L'autor, a través de Vivian, defensa la Mentida sempre relacionada amb l'Art. Argumenta, tot seguit, que el motiu pel que la literatura contemporània està plena de mals escriptors no és un altre sinó la decadència de la mentida. Aquests escriptors plagien a la vida i busquen tipus copiats del seu cercle familiar.
Desmenteix l'existència de mentiders nats, puix que l'art de la mentida comporta a un entrenament i un estudi tècnic. Per tot això, és necessària la pràctica per arribar a la perfecció. A continuació ens parla del camí erroni que segueix l'Art per arribar a ser Art. La primera equivocació és agafar a la Vida com a referència. Per Vivian, el fi de l'Art no és un altre que aconseguir la complexa bellesa. És possible prendre la Vida com a material, però no com a mètode artístic. El principal error de la literatura resideix en imitar en lloc de crear. S'escriuen personatges que parlen en escena el mateix que parlarien fora d'ella.
La força del seu discurs és tan poderosa, tan magnètica que resulta gairebé impossible no restar-hi envescat. L'autor isabelí el que vol és fer-nos partícips del diàleg intel·lectual, entrar a debatre amb ell a fi d'extreure'n les majors clarícies possibles. Raó que s'explica que escollís el diàleg socràtic com a model . Un major dinamisme, una agusada sensació d'autenticitat i una implicació directa del lector és el que La decadència de la mentida posseeix. Altament recomanable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada