El darrer dilluns a la nostra secció literària De Brises i Boires vàrem recomanar el llibre La llum de la nit, del crític literari i escriptor Pietro Citati.
El florentí Pietro Citati estudia a Torí, a l'Institut Social i a continuació a l'institut Massimo d'Azeglio. L'any 1942, després del bombardeig de Torí, la família es trasllada a la Ligúria, d'on és part de la família (siciliana i piemontesa). Es llicencia en lletres modernes a l'Escola Normal Superior de Pisa en 1951. Fa estudis autodidactes de Plató, Homer, Alexandre Dumas, Shakespeare, Lord Byron, Poe o K. Mansfield.
Coneix a Italo Calvino als 17 anys, i manté aquesta relació de per vida. A partir d'aquest moment comença la seva carrera de crític literari, i col·labora en revistes com Il Punt (al costat de Pier Paolo Pasolini), L 'Approdo i Paragone.
Viu a Roma des de 1954, després de passar tres anys a Munic i Zuric. Entre 1954 i 1959 ensenya italià a les escoles professionals de Frascati i també a la perifèria de Roma.
A la dècada següent comença a escriure pel quotidià Il Giorno. I entre 1973 i 1988, escriu a les pàgines culturals del Corriere della Sera. Finalment, des de 1988 és el crític literari de La Repubblica.
A propòsit de Chuang-tzu, potser l'obra més suggestiva de la literatura taoista, escriu Pietro Citati: "Un llibre únic i meravellós; llibre per llegir i rellegir, fullejar i tornar a fullejar; llibre per tenir al costat del llit oa la taula de treball durant mesos sencers; ens bastarà una imatge per inventar mons, una sentència per reflexionar durant anys, una pàgina per canviar completament la nostra vida ... " No resultaria excessivament exagerat aplicar aquestes mateixes paraules a La llum de la nit, un fascinant compendi de mites, evocacions, reflexions, una lúcida passeig per la història del món vista amb una llum diferent.
Alguna cosa ens recorda Piedro Citati a Stefan Zweig. Com ell, és autor de grans biografies -Goethe, Leopardi, Tolstoi, Kafka-; com ell, escriu amb qualitat de pàgina, amb vocació d'estil: té cura, no fantasieja, no novelitza, però no s'oblida mai que està fent literatura. La llum de la nit vindria a ser així l'equivalent d'una de les obres més famoses de Zweig, els seus moments estel·lars en la història de la humanitat. Però Citati atén menys als fets històrics, que als mites que estan darrere d'ells.
Comença el llibre al·ludint als túmuls que els viatgers del segle XVIII es trobaven amb certa freqüència al costat del camí en l'estepa ucraïnesa: "Feien llavors un alt d'uns minuts o d'unes hores. Al voltant s'estenia una catifa de flors: tulipes silvestres, lliris grocs i violetes, roselles, ranuncles, jacints porpra, submergits en una herba blanca com de plomissol, un mar de plata; al fons, en l'aire transparent i blau, passaven, veloços, retallats contra el cel, els cérvols, els llops grisos i blaus, les àguiles i les avitardes. Els viatgers no sabien que en aquells túmuls jeien els cossos dels prínceps escites, les costums i empreses havien llegit apassionadament a Heròdot".
Amb l'enigmàtica història dels escites comença el viatge que aquest llibre proposa; al final, com no podia ser d'altra manera, ens trobem amb "La fi del món", amb el mite de l'Apocalipsi vist des d'una ment esquizofrènica. Al mig hi ha lloc per a moltes estades lluminoses, les pàgines dedicades a Les mil i una nits, per exemple, o El conte dels contes, del napolità Giambattista Basile. Ple de tresors amagats està aquest llibre inesgotable, que en la seva primera part ens parla d'Apol·lo i d'Ulisses, de Sòcrates i Neró, de Plutarc i del Apuleu que en les seves Metamorfosis o en L'ase d'or ens va explicar com ningú la història d'Eros i Psique, una d'aquestes històries on millor resplendeix la "llum de la nit" que dóna títol al volum.
De Sant Pau a Dante ens porta la segona part, que s'ocupa dels ritus i els mites cristians. Al costat de les pàgines dedicades al Déu carnal de Sant Agustí, destaquen les que s'ocupen del cant de la perla, compost al segle I o al segle II després de Crist, d'autor desconegut, en el qual es troben paral·lelismes "amb els Apocalipsi jueus tardans, els Evangelis i les Epístoles de Sant Pau, amb la tradició judeocristiana i la de l'església de Síria, amb la gnosi pagana i cristiana, amb la cultura zoroàstrica, mandea i maniquea i fins i tot amb les antigues novel·les gregues, inspirades en el culte al sol ". Pietro Citati comença a parlar d'aquesta obra enigmàtica com qui ens explica un conte: "Un príncep molt jove vivia en un remot regne d'Orient".
A la Xina es dedica la tercera part, al món islàmic la quarta. En aquesta última part --de les pàgines sobre Les mil i una nits, ja mencionades-- destaquen les dedicades a literatura persa, més enllà de l'admirat i adulterat Omar Jayyam; com ell indica, una vegada conegudes "les albes i les nits" de Nezami o "el mirall dels colors i els perfums" de Rumi no deixaran ja d'acompanyar per sempre com les aigües clares de Petrarca, els albatros, fars i encensers de Baudelaire, la nau naufragada i els ocells de Hopkins". La cinquena i última part, "La mort dels déus", comença amb la trobada entre Moctezuma i Cortés i acaba amb Leopardi i el seu poema "L'infinit". Unes històries són ben conegudes del lector espanyol -la conquesta de Mèxic, la destrucció de l'imperi incapaç, mentre que altres resultaran tan noves com la de Sabbatai Zevi, al qual els jueus del segle XVII van considerar el Messies i que va acabar convertit a l'Islam, però totes elles es llegeixen amb el mateix interès.
Pietro Citati sap comptar, seduir amb la música de les paraula, i per això ningú tan capaç com ell per a deixar constància de les aventures de la intel·ligència i per deixar-nos entreveure aquesta altra llum que està més enllà, i no més ençà, de la llum de la raó.
A la dècada següent comença a escriure pel quotidià Il Giorno. I entre 1973 i 1988, escriu a les pàgines culturals del Corriere della Sera. Finalment, des de 1988 és el crític literari de La Repubblica.
A propòsit de Chuang-tzu, potser l'obra més suggestiva de la literatura taoista, escriu Pietro Citati: "Un llibre únic i meravellós; llibre per llegir i rellegir, fullejar i tornar a fullejar; llibre per tenir al costat del llit oa la taula de treball durant mesos sencers; ens bastarà una imatge per inventar mons, una sentència per reflexionar durant anys, una pàgina per canviar completament la nostra vida ... " No resultaria excessivament exagerat aplicar aquestes mateixes paraules a La llum de la nit, un fascinant compendi de mites, evocacions, reflexions, una lúcida passeig per la història del món vista amb una llum diferent.
Alguna cosa ens recorda Piedro Citati a Stefan Zweig. Com ell, és autor de grans biografies -Goethe, Leopardi, Tolstoi, Kafka-; com ell, escriu amb qualitat de pàgina, amb vocació d'estil: té cura, no fantasieja, no novelitza, però no s'oblida mai que està fent literatura. La llum de la nit vindria a ser així l'equivalent d'una de les obres més famoses de Zweig, els seus moments estel·lars en la història de la humanitat. Però Citati atén menys als fets històrics, que als mites que estan darrere d'ells.
Comença el llibre al·ludint als túmuls que els viatgers del segle XVIII es trobaven amb certa freqüència al costat del camí en l'estepa ucraïnesa: "Feien llavors un alt d'uns minuts o d'unes hores. Al voltant s'estenia una catifa de flors: tulipes silvestres, lliris grocs i violetes, roselles, ranuncles, jacints porpra, submergits en una herba blanca com de plomissol, un mar de plata; al fons, en l'aire transparent i blau, passaven, veloços, retallats contra el cel, els cérvols, els llops grisos i blaus, les àguiles i les avitardes. Els viatgers no sabien que en aquells túmuls jeien els cossos dels prínceps escites, les costums i empreses havien llegit apassionadament a Heròdot".
Amb l'enigmàtica història dels escites comença el viatge que aquest llibre proposa; al final, com no podia ser d'altra manera, ens trobem amb "La fi del món", amb el mite de l'Apocalipsi vist des d'una ment esquizofrènica. Al mig hi ha lloc per a moltes estades lluminoses, les pàgines dedicades a Les mil i una nits, per exemple, o El conte dels contes, del napolità Giambattista Basile. Ple de tresors amagats està aquest llibre inesgotable, que en la seva primera part ens parla d'Apol·lo i d'Ulisses, de Sòcrates i Neró, de Plutarc i del Apuleu que en les seves Metamorfosis o en L'ase d'or ens va explicar com ningú la història d'Eros i Psique, una d'aquestes històries on millor resplendeix la "llum de la nit" que dóna títol al volum.
De Sant Pau a Dante ens porta la segona part, que s'ocupa dels ritus i els mites cristians. Al costat de les pàgines dedicades al Déu carnal de Sant Agustí, destaquen les que s'ocupen del cant de la perla, compost al segle I o al segle II després de Crist, d'autor desconegut, en el qual es troben paral·lelismes "amb els Apocalipsi jueus tardans, els Evangelis i les Epístoles de Sant Pau, amb la tradició judeocristiana i la de l'església de Síria, amb la gnosi pagana i cristiana, amb la cultura zoroàstrica, mandea i maniquea i fins i tot amb les antigues novel·les gregues, inspirades en el culte al sol ". Pietro Citati comença a parlar d'aquesta obra enigmàtica com qui ens explica un conte: "Un príncep molt jove vivia en un remot regne d'Orient".
A la Xina es dedica la tercera part, al món islàmic la quarta. En aquesta última part --de les pàgines sobre Les mil i una nits, ja mencionades-- destaquen les dedicades a literatura persa, més enllà de l'admirat i adulterat Omar Jayyam; com ell indica, una vegada conegudes "les albes i les nits" de Nezami o "el mirall dels colors i els perfums" de Rumi no deixaran ja d'acompanyar per sempre com les aigües clares de Petrarca, els albatros, fars i encensers de Baudelaire, la nau naufragada i els ocells de Hopkins". La cinquena i última part, "La mort dels déus", comença amb la trobada entre Moctezuma i Cortés i acaba amb Leopardi i el seu poema "L'infinit". Unes històries són ben conegudes del lector espanyol -la conquesta de Mèxic, la destrucció de l'imperi incapaç, mentre que altres resultaran tan noves com la de Sabbatai Zevi, al qual els jueus del segle XVII van considerar el Messies i que va acabar convertit a l'Islam, però totes elles es llegeixen amb el mateix interès.
Pietro Citati sap comptar, seduir amb la música de les paraula, i per això ningú tan capaç com ell per a deixar constància de les aventures de la intel·ligència i per deixar-nos entreveure aquesta altra llum que està més enllà, i no més ençà, de la llum de la raó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada