De Brises i Boires: "El fill de l'acordionista" Bernardo Atxaga

El dilluns passat a la secció literària De Brises i Boires vàrem tractar el llibre de l'escriptor basc Bernardo Atxaga El fill de l'acordionista. 

José Irazu Garmendia, conegut amb el pseudònim Bernardo Atxaga, és un escriptor basc. La seva obra comprèn el gènere del conte, la novel·la, la poesia i l'assaig i ha estat íntegrament escrita i publicada en euskera. És l'escriptor basc més llegit actualment. Es llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona i en Ciències Econòmiques per la Universitat de Bilbao. L'any 2006 fou escollit membre de la Reial Acadèmia de la Llengua Basca. 

La novel·la El fill de l'acordionista explica els successos compresos entre 1957 l'època escolar en que David i Joseba es coneixen) i quan mor el seu amic David mor als EUA. El transcurs temporal està marcat per experiències decisives com els primers estudis, les amistats adolescents, els primers sobresalts amorosos, la separació, l'exili. David acaba en un ranxo a Califòrnia, casat amb una nord-americana i obsessionat per la idea que el seu món originari-el poble, els amics, les costums- desapareix vertiginosament. Durant anys ha anat component la seva retirada en pàgines i pàgines que formen un memorial, és a dir, que un cop més l'escriptura apareix per salvaguardar la memòria. Un cop mort David, serà el seu amic Joseba qui ampliï i completi la seva obra tot publicant-la. 

El fill de l'acordionista es presenta, doncs, com una variant del clàssic "manuscrit perdut", puix que el compilador intervé també en el text i fon dos perspectives o punts de vista, el que ajuda a explicar les percepcions diferents de la realitat que de vegades coexisteixen a les pàgines. A més a més, l'estructura oberta de memorial permet d'intercalació d'històries. Un cop més, Atxaga ha tornat a recrear el món de la seva adolescència. Però aquí allò decisiu és el to elegíac del que està impregnat la narració, amb caràcter de crònica incompleta d'un món distant. Aquesta distància ideològica i sentimental també es manifesta a l'allunyament dels diferents personatges: Teresa a Biarritz, David a Califòrnia, Ubande a Madrid, etc. Atxaga posseeix bastants dots considerables d'escriptor i és capaç de crear personatges sòlids, creïbles i amb consistència.

De Brises i Boires: "Llegint Escrivint" Julien Gracq

El passat dilluns a la secció De Brises i Boires, el nostre lletraferit Matapardals ens presentà el bloc més homogeni de l'obra literària de l'escriptor francès Louis Poirier, més conegut com a Julien Gracq: Llegint Escrivint. Julien Gracq fou un escriptor francès i professor d'història i geografia, inspirat pel romanticisme alemany i el surrealisme, i el simbolisme fantàstic. Va estar molt proper al surrealisme als seus inicis, però els contactes amb el grup foren escassos, excepte amb el cap de files i la seva monografia André Bretón (1948). 

Dins dels seus escriptors predilectes hi trobem autors com Novalis, autor entre d'altres dels Himnes a la nit (1800) i Kleist i d'altra banda Lautréamont i Rimbaud. L'any 1943 va descobrir l'obra més significativa d'Ernst Jünger, Als penya-segats de marbre i li resultà una revelació i l'influencià a la seva obra mestre El mar de les Sirtes, on es pot trobar certes similituds d'estil i temàtica.

Les traduccions de la obra de Julien Gracq al castellà i al català són ben escasses: les seves novel·les no han arribat a una gran difusió, menys per un públic incondicional. Llegint escrivint es converteix en una publicació de suma importància. És la principal obra de Gracq dedicada a l'obra d'altres escriptors i es tracta de la lúcida dedicatòria d'un escriptor. Un treball crític des del cor mateix de l'escriptura, una cosa que molts pocs poden fer. El crític és un lector ideal, més atent, i que s'ofereix a actuar d'intermediari eloqüent entre l'autor i altres possibles lectors. Però, a més a més, l'escriptura s'origina en la lectura, s'escriu perquè altres abans han escrit i es llegeix perquè altres abans ho han fet. Lectura i escriptura constitueixen un procés continu i creador. El secret de l'escriptura es troba en el seu automatisme, inclús quan l'autor creu dominar-lo.

Es presenta com un conjunt de reflexions, observacions de diferent extensió, agrupades a una sèrie de temes. Dins d'aquests destaca la part dedicada als novel·listes francesos del segle XIX: Stendhal, Balzac, Flaubert, Zola i finalment Marcel Proust amb la novel·la del segle XX. Habitualment Proust és considerat com l'escriptor que porta la novel·la a la seva culminació i aconsegueix l'obra total, però l'anàlisi que realitza Gracq posa en evidència una trajectòria descendent, la inspiració novel·lesca es debilita i així també a la novel·la posterior a Proust. 

Un altre apartat del llibre es centra en la novel·la i les seves propietats, fa una defensa del gènere i escriu contra l'arbitrarietat que els seus detractors li adjudiquen partint de la cèlebre frase de Valéry: "La marquesa salió a las cinco" i no falta una part centrada en la poesia, en alguns poetes com Baudelaire i música de Wagner i Hector Berlioz.

De Brises i Boires: "Werther" Goethe

Fa molts De Brises i Boires, vàrem recomanar el llibre de cartes Les desventures del jove Werther, de l'autor alemany Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832).
 

Goethe fou un pensador i literat alemany, poeta, novel·lista, dramaturg, però també fou funcionari, concretament de la Cort de Weimar. Va rebre una educació humanística molt rigorosa, va estudiar moltes llengües, entre les quals s'hi troben el grec clàssic, llatí, francès, hebreu i també anglès. A més a més va ser l'iniciador del corrent literari alemany conegut com a Sturm und Drang (Tempesta i Ímpetu), i precursor del qual seria el romanticisme alemany. Va estudiar Dret i es va interessar per altres branques del coneixement com ara la geologia, la química o la medicina que el van portar al descobriment de l'os intermaxil·lar. També es va interessar per la botànica i va publicar un assaig sobre la metamorfosi de les plantes: Versuch die Metamorphose der Pflanzen zu erklären (1790). D'entre les seves obres cal destacar, a part de Werther (1774), l'obra autobiogràfica Poesia i veritat (1831), les Elegies Romanes, i l'obra de teatre Faust (1807 la primera part i la segona part 1831).

Werther és un llibre semi autobiogràfic, on a les Elegies romanes mencionà que el seu sofriment juvenil fou en part inspiració per a la creació de la novel·la. Werther és una novel·la important, puix que és un dels pocs treballs que Goethe escriví dins del moviment Sturm und Drang abans de començar amb el moviment clàssic de Weimar. El llibre està estructurat en tres parts: Llibre primer, Llibre segon i De l'editor al lector. En les dues primeres parts trobem les cartes que periòdicament va escrivint el jove Werther a Wilhelm, el seu millor amic. Malgrat que no trobem les respostes d'aquest, sí que en moltes cartes del mateix Werther veiem com respon a preguntes que li fa el seu amic. Les vivències que descriu comencen amb l'arribada de Werther a un poble anomenat Wahlheim (encara que en veritat està basat en Garbenheim, als voltants de la ciutat de Wetzlar). Allà queda agradablement sorprès de les tradicions de la gent del camp, i malgrat que troba la ciutat, segons pròpies paraules, desagradable, sí que professa una gran admiració pels seus voltants. Hi coneix la Lotte, una noia compromesa amb Albert (11 anys més gran que ella), i se n'enamora profundament. La resta del text, en què també s'inclouen algunes cartes a la mateixa Lotte, continua explicant a Wilhelm les seves emocions; en el llibre primer d'eufòria i felicitat. Com que l'amor entre Werther i Lotte és impossible, ell decideix anar-se’n del poble.

En el llibre segon, després de passar un temps treballant pel comte de C. torna al poble de Lotte, mantenint la seva pena perquè sap que el seu amor no podrà ser correspost. A les cartes del Llibre segon s'hi dilueix un sofriment constant que va desgastant la moral i l'ànim del jove protagonista fins a arribar a l'última part del llibre. De la mateixa manera en què s'inicia el llibre, amb l'editor declarant la seva voluntat de fer propera aquesta història, aquí també el mateix editor es dirigeix al lector per explicar-li els últims dies de Werther. Fins i tot, la novel·la va donar un impacte cultural molt gros, fent que els joves d'Europa vestissin la mateixa roba que el mateix Werther i fins i tot, practiquessin el suïcidi, i curiositats com la del mateix Napoleó Bonaparte, que admirà tant aquest llibre que el respecte i l'admiració davant Goethe li varen portar a què escrigués un monòleg a l'estil de Goethe, i en totes les campanyes militars sempre s'endugué un exemplar del llibre amb ell. Una novel·la per llegir-la i rellegir-la, i tornar-la a rellegir i tornar-la a llegir.

De Brises i Boires: "El Asombroso Viaje de Pomponio Flato" Eduardo Mendoza

Aquest dilluns, a la secció literària De Brises i Boires en Matapardals i en Divus Julius Bonasera varen recomanar la dotzena novel·la d'Eduardo Mendoza: El Asombroso Viaje de Pomponio Flato.  Eduardo Mendoza va nàixer a Barcelona l'any 1943. Després de llicenciar-se en Dret l'any 1965, viatjà per Europa, fins arribar a Londres, on estudià Sociologia, fins que el 1973 exercí de traductor a les Nacions Unides. A la seva primera novel·la, La verdad sobre el caso Savolta, ja hi trobem la seva capacitat per barrejar diferents discursos i estils narratius. La novel·la fou considerada per molts com la precursora del canvi que patiria la societat del nostre país i, també, com la primera novel·la de la transició democràtica. Entre les seves novel·les, cal destacar també la famosa novel·la humorística Sin Noticias de Gurb, un dels seus grans èxits. 

 

Al segle I de la nostra era, Pomponio Flato viatja pels confins de l'Imperi romà en busca d'unes aigües d'efectes portentosos. L'atzar i la precarietat de la seva fortuna el porten a Natzaret, on ha de ser executat el fuster del poble, convicte del brutal assassinat d'un ric ciutadà. Molt al seu pesar, Pomponio es veu immers a la solució del crim, contractat pel més extraordinari dels clients: el fill del fuster, un nen candorós i singular, convençut de la innocència del seu pare, home en aparença pacífic i taciturn, que oculta un gran secret. Encreuament de novel·la històrica, novel·la policíaca, hagiografia i paròdia de totes elles, El Asombroso Viaje de Pomponio Flato crea una nova modalitat del gènere més característic d'aquest autor: la trama detectivesca original i irònica, que desemboca a una sàtira literària i en una divertida creació d'inesgotable vitalitat novel·lesca.

De Brises i Boires: "L'Home Manuscrit" Manuel Baixauli

Aquest passat dilluns, el nostre lletraferit, en Matapardals, amb Divus Julius Bonasera, varen presentar a l'espai De Brises i Boires, la segona novel·la de l'escriptor i pintor valencià Manuel Baixauli: L'home manuscrit. El seu autor, Manuel Baixauli, nascut al País Valencià, es llicencià en Belles Arts i es dedica professionalment a l'ensenyament de la pintura. La seva obra literària és breu. Actualment, consta de tres novel·les titulades Verso, L'home manuscrit i La Cinquena Planta i un llibre de relats titulat Espiral, però suficientment bona perquè el crític literari Francesc Calafat el destaqui i digui que sobresurt entre els autors catalans que volen construir "artefactes imaginatius" i també que volen crear uns personatges amb els quals s'explori, entre d'altres, l'estupefacció i l'irreal.

L'home manuscrit és una novel·la estranya i poc convencional, que ens explica la història d'un solitari lletraferit de Sueca que està a punt de complir els 40 anys. Sap que té una cita, però desconeix amb qui. Ara bé, no és la primera que pateix. N'ha viscut d'altres, de petit. Però no eren cites. Eren missatges. Frases escrites en el sostre, narracions on personatges de la vida quotidiana semblaven voler dir-li quelcom. En totes aquestes revelacions, coneixerà el seu germà major mort de petit, i tornarà a veure els seus pares, morts en un accident. Una cosa aprendrà d'aquestes visions. A la vida és qüestió d'escollir entre la multitud de camins que ens proposa aquesta i que qualsevol fet la pot canviar. El camí que escollirà serà la vida solitària al camp. Allà, escriurà i reescriurà, el seu Dietari, on hi dedicarà tota la seva existència, tot rellegint-lo i tornant-lo a escriure. Un llibre dins d'un llibre, un bucle literari, una reflexió sobre la literatura i sobre la recerca de la pròpia personalitat. També una ferramenta contra l'oblit de la vida de les persones anònimes i una novel·la on s'estableixen nivells de ficció en un text fantàstic i que sobretot, supera i va més enllà de la versemblança.Diguem-li doncs, un grau d'originalitat, ja que dir que aquesta lectura no deixa indiferent seria tot un tòpic.

De Brises i Boires: "Mi Maravilloso Mundo de Porquería" Elssie Cano

Aquest dilluns, a la secció literària De Brises i Boires, en Matapardals ens presentà l'escriptora guanyadora del premi Primum Fictum de l'editorial Librooks, una nova editorial que aposta per tots aquells escriptors i escriptores que no han tret cap novel·la. Aquest any, aquesta editorial ha apostat per dues grans publicacions: la primera, Samarra, de l'escriptor tan viladomatià David Morán, i la segona, Mi Maravilloso Mundo de Porquería, de l'escriptora nord-americana Elssie Cano.

Nascuda a Los Ríos, al país d'Equador, i resident actual dels EUA, es graduà en Enginyeria Mecànica al City College de Nova York i treballà com a mestre per el sistema educatiu públic, és a dir, com a funcionària. Va ser coeditora de la revista !Now is the Time! i més endavant publicà un recull de contes i ara aquesta gran novel·la. La Mariela, la protagonista de la novel·la, és una noia molt tímida i tapada que mai ha sortit del seu país, Equador, fins que a finals dels anys 80 decideix fer un viatge a Nova York, on viu el seu germà gran. El que a priori sembli una visita innocent donarà un gir inesperat amb la trobada amb algú que no s'espera trobar: un misteriós home. Serà el començament d'un descens als baixos fons del seu esperit i de la ciutat. Un remolí de nits i drogues.

Amb aquest llibre, Elssie Cano ens condueix per aquesta història brutal i plena d'humanitat amb gran certesa, i aconsegueix dibuixar-nos un retrat literari de la comunitat llatina dels EUA, al mateix cop que relata una tragèdia grega de forma totalment apassionada. Un gran llibre 100% recomanable des d'aquí el nostre programa, amb una prosa que atrapa al lector i demostra la intel·ligència narrativa que només atenyen els grans novel·listes.

De Brises i Boires: "Memòria de Sang" Enric Calpena

Ahir, 28 d'abril de 2014, el nostre lletraferit, en Matapardals, ens presentà la primera novel·la del reconegudíssim periodista i divulgador històric,el qual vàrem tenir convidat a la secció "Les entrevistes del Mariscal Mauro": Enric Calpena. Periodista, professor de Comunicació a la Facultat de Comunicació Blanquerna, productor executiu, guionista, i realitzador, aquest divulgador històric ens presenta la seva primera incursió en la ficció: Memòria de Sang.

La novel·la, ambientada al segle XIX, i més concretament en els anys 1851-1860, ens presenta uns personatges, en Ramon i en Joan Gort, pare i fill, que viatjaran des de Reus, la seva residència, fins a Barcelona, a can Bofarull, amb la finalitat de què el noi de 14 anys visualitzi per primer cop la meravella dels focs de Sant Joan. En aquesta Barcelona bruta i plena de putrefacció, i plena de foscor per les nits, presenciarà un assassinat ple de sang que li causarà un dolor molt profund: l'assassinat del seu pare, Ramon Gort. 

Després de perdrer algú molt proper a ell, viatjar cap a Reus i tornar un altre cop cap a Barcelona, s'allistarà al batalló dirigit per el seu padrí, el Comandant Victorià Sugranyes, amb l'objectiu de guanyar unes batalles importants en aquest segle: la Batalla de Tetuan, del 1860, i la Batalla de Wad-Ras. A part dels dos bàndols, trobarem altra gent que d'una manera o altra, serà important en el desencadenament del fet. Com per exemple en Feliu, més conegut per en Bocanegra, per les seves dents on habita la foscor i un alè molt pudorós. 

La sang, el furor de la guerra, uns homes lligats a la seva terra, i un noi que estarà esperant la venjança en el moment més oportú, són els personatges d'aquesta òpera prima d'Enric Calpena. En definitiva, un escriptor novençà, amb un llibre que s'ha reeditat fins a 3 cops, i una òpera prima que segur que tots els lectors gaudiran quan la llegeixin.

De Brises i Boires: "El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge" Haruki Murakami

Aquesta setmana el nostre lletraferit favorit, en Matapardals a la seva secció literària De Brises i Boires, ens presenta l'última novel·la de l'escriptor Haruki Murakami,‘El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge’. Murakami té 64 anys i és un dels pocs escriptors japonesos que ha aconseguit situar una novel·la com la més venuda a les llistes de vendes, fins i tot abans del seu llançament comercial gràcies a Internet. Al Japó ha venut un milió d’exemplars en poques setmanes i, fins i tot, ha aconseguit disparar les composicions per a piano de Franz Liszt, mencionades en aquest nou llibre. Reconegut per novel·les com ara "Tokio blues’, "Kafka a la platja" o "1Q84" , Murakami és l'escriptor japonès de més volada.

Es tracta d’una novel·la sobre l’amistat, l’amor i la soledat de les persones que encara no han trobat un lloc al món. Tsukuru Tazaki és un arquitecte de 36 anys, especialitzat en el disseny d’estacions de tren. La vida i la memòria li trontollen quan coneix la Sara, una dona una mica més gran que ell, que li recordarà els feliços anys d’adolescència i els infeliços de joventut. La Sara el retornarà de Tòquio a la seva Nagoya natal, al centre del país. Allà, en un barri dels afores, Tsukuru retroba la seva colla de sempre, els amics amb qui va estroncar la relació quan se’n va anar a estudiar a la capital. Tots els amics de Tsukuru tenen cognoms de colors, menys ell, que se sent diferent, sol i trist.

El conjunt de suites per a piano Années de Pèlerinage de l'hongarès Franz Liszt posen la banda sonora al viatge de Tsukuru, un pelegrinatge il·luminador amb què pretén descobrir el perquè del seu aïllament. En Haruki Murakami juntament amb en Paul Auster, Enrique Vila-Matas i el recent descobert David Morán són alguns dels autors més viladomatians del moment.

De Brises i Boires: "Plans de Futur" Màrius Serra

El passat dilluns, el nostre lletraferit, en Matapardals, ens presentà la darrera obra de l'escriptor i rei verbívor Màrius Serra. Sens dubte, ell és considerat un mestre de les paraules i "un home que viu i parla en prosa", segons digué en una entrevista.

Va nèixer l'any 1963, i es llicencià en filologia anglesa a la Universitat de Barcelona. De seguit començà a publicar obres com per exemple Mon ocle, l'any 1994, amb la qual es va donar a conèixer. Ha realitzat diverses tasques com a periodista, com per exemple va exercir de presentador del programa de llibres Alexandria al canal 33, a més a més de ser columnista als diaris Avui i La Vanguardia. Actualment és l'autor dels mots encreuats de la Vanguardia, com també el presentador de la secció Paraules en ruta, del programa diari Divendres a TV3, presentat per Espartac Peran i Xavi Coral, el qual ens presenta les paraules més típiques de cada poble. Va ser escollit membre de l'Insitut d'Estudis Catalans a la Secció Filològica (IEC) el febrer de 2013 juntament amb el pedagog Vicent Pascual.

Entre les seves obres destaquen el llibre de relats La vida normal (Proa, 1998) del qual rebé el Premi de Ciutat de Barcelona, Farsa (Planeta, 2006) del qual rebé el Premi Ramon Llull. També cal destacar les seves darreres obres: Quiet (2008), en honor al seu fill i la gran novel·la Plans de futur, Premi Sant Jordi de Novel·la 2012. Plans de futur és una novel·la històrica publicada l'any 2013. Sorgida del vers de la cançó Icebergs i gèisers del gran grup Antònia Font, en Màrius agafa bona part de la seva biografia, i fa una recreació ficcionada, és a dir, a part de la biografia hi afegeix cullerades de ficció.

La novel·la ens parla de la vida del matemàtic Ferran Sunyer i Balaguer, un matemàtic figuerenc nascut amb una severa atròfia del sistema nerviós que li va impedir assistir a l'escola, per tant fou autodidacta, però comptà amb l'ajut de les seves cosines, la Maria i la Mari Àngels Carbona. Bona part del llibre també plasma la pròpia experiència d'en Màrius amb el seu fill, en Llull. La novel·la està ambientada a dos llocs: a la casa familiar de Sarrià i al mas de Batlle de Vilajoan.

Pel que fa als personatges; d'una banda tenim les dues cosines i d'una altra, a ell, en Ferri, que demostra que com a matemàtic que és, que la ment pot superar les limitacions físiques del cos i que la ironia i el sentit de l'humor poden fer més fàcil la vida als altres. El contrapunt que utilitza l'escriptor per retratar la personalitat de Sunyer és la figura de Dalí i aquesta no surt gaire ben parada a  la novel·la. Serra també teixeix una línia divisòria entre l'actitud dels resistents que es van quedar a Catalunya, i els que van fugir, tot amagant-se.

Pel que fa a l'estil, és ple de jocs lingüístics. Fa una numeració dels capítols molt sui generis; en comptes de realitzar la numeració seguida 1, 2, 3, ell ho innova i la realitza de la següent manera: 2,3,5,7, 13, 17, etc.

En definitiva, una obra rodona i 100% recomanable des de Ville à Dômat, per a tots aquells que vulguin exercitar la memòria històrica. Fa unes setmanes en Mariscal Mauro va tenir l'honor d'entrevistar a Màrius Serra. Aquí el tenim acompanyat del nostre lletraferit, en Matapardals.