De Brises i Boires: "Les Planes" Gerald Murnane

El darrer dilluns a la nostra secció literària vàrem tractar el llibre Les Planes de l'escriptor australià Gerald Murnane.

Gerald Murnane néixer a Coburg , Melbourne, i gairebé mai ha sortit de l'estat de Victòria. Parts de la seva infància les ha passat a Bendigo i el Districte Oest . El 1956 es va matricular del Col·legi de la Salle Malvern . Va obtenir una llicenciatura en Arts de la Universitat de Melbourne el 1969, i després va treballar en el Departament d'Educació victoriana fins a 1973. 

A partir de 1980 va començar a ensenyar escriptura creativa en diverses institucions d'ensenyament superior.Després de la mort de la seva esposa en 2009 Murnane Traslladat a Goroke a la regió de Victòria. Es casà el 1966 i té tres fills.Ha obtingut el Premi Blanca Patrick, un premi especial al Premi de Nova Gal·les del Sud Premier Literaris (2007), i el Premi de Melbourne de Literatura (2009), entre d'altres.

Molts el consideren un dels millors de la literatura australiana i segueix sent Les Planes aquella obra enigmàtica que ens transporta a un paisatge de l'Altra Part del Món. Però més que un narrador brillant, Murnane és un escriptor estètic, que captiva amb un estil aparentment senzill i concís. Un jove cineasta s'ha proposat una obra titànica: explorar i i filmar L'Interior, un documental sobre l'interior de les planes, que mostrarà el paisatge com ningú ho havia fet abans, captant amb la càmara allò invisible a ull humà i revelant als altres la imatge definitiva del territori.

Artista sense obra, el jove cineasta s'allotja durant més d'una dècada a la casa d'un terratinent de l'interior, on la seva obra es transforma, no arriba a realitzar-se mai i això mateix es converteix en una revelació i el seu major èxit. Les Planes es mengen al protagonista i el coronen com un visionari de l'invisible, un erudit del temps que tot just abandona la biblioteca del seu protector. La filmació de L'Interior es transforma així en un viatge existencialista, emprès amb la confiança total del projecte de l'exit, que va postergant-se sense remei a favor dels interminables preparatius i estudis previs. Un viatge que no serà aliè.

De Brises i Boires: "Classe de ball per a majors" Bohumil Hrabal

Aquest dilluns recomanem al nostre espai De Brises i Boires el llibre Classe de Ball per a Majors, de l'escriptor txec Bohumil Hrabal.

Bohumil Hrabal va nèixer a Brno, l'imperi Austrohongarès el 1914 i va morir el  1997 a Praga.

El seu padrastre era el gerent d'una fàbrica cervesera. Estudià Dret a la Universitat Carolina de Praga, llicenciant-se'n tardanament el 1946. Tanmateix mai treballà en aquest camp sinó que abans de dedicar-se plenament a l'escriptura, exercí feines d'allò més diverses (sovint font d'inspiració per als seus relats): viatjant de comerç, ferroviari (durant la Segona Guerra Mundial, cosa que inspirà Trens rigorosament vigilats), trinxador de paper vell (Els sofriments del vell Werther) o oficinista.

Els seus llibres estan traduïts a 24 llengües.

Classe de Ball per a Majors és un monòleg incontenible d'un ancià  que  va desgranant els seus records davant una jove, com qui li  ofereix l'únic capital acumulat al llarg de la seva vida. Durant la seva,  Hrabal va tenir que acostumar-se a subsistir sota l'opressió nazi i el  govern estalinista, quedant en el seu caràcter un pòsit d'estoicisme  que es filtrarà en els seus texts suavitzat per l'humor més  escatològic.

Una vida que podria simbolitzar la de la seva pròpia pàtria, la  literatura de la qual encarna com pocs autors aconsegueixen fer amb  la cultura a la que pertanyen.

Al llibre hi podem trobar el discurs alucinat i envolvent de Kafka i la  sàtira antimilitarista de Hašek.

L'enyorança d'aquest temps, el de l'Imperi Austrohongarès es barreja  amb anècdotes de la seva vida militar, amb els relats de treballs com  sabater i cerveser.

El personatge de Hrabal, fa doncs, un balanç de la seva vida a  través d'un relat subjectiu que no troba el contrapès d'una mirada  exterior i clarificadora sinó fins les pàgines finals.

De Brises i Boires: "El claustro rojo" Juan Vico

El darrer dilluns vàrem recomanar el darrer llibre de l'escriptor castellà Juan Vico: El claustro rojo.

Juan Vico va nèixer a Badalona el 1975 i és escriptor, autor de novel·les, relats i llibres de poemes. És llicenciat en Comunicació Audiovisual i DEA en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Ha obtingut premis com l'Internacional de Poesia Arcipreste de Hita o el Fundació Monteleón de Novel·la Curta.

En aquest El claustro rojo l'autor ha assajat 11 relats i a cada un d'ells s'ha apropiat d'un timbre, d'un idioma i una veu propis. I encara que siguin històries diferents, hi ha un elements que els entreteixeix i les comunica. Aquest fil és l'art. A cada història es narra una peripècia diferent, ambientada en un país o un període històric diferent. Per exemple, en el relat que dona títol al llibre ens trobem davant una història confessional: un home a punt de morir li explica un terrible secret a un jove novici, en una ambientació medieval que ens recorda a les intrigues de El nom de la rosa, d'Umberto Eco.

En una altra història un grup de bohemis assisteixen a una sessió d'espiritisme, mentre el món sucumbeix per la Gran Guerra. S'aprecia una gran sensibilitat i erotisme a La espuma de los cangrejos, relat ambientat al Japó Feudal en el que l'art i els sentiments s'entrellacen formant un haikú de gran bellesa poètica. L'art i la mort i la vida també caben en la literatura. I d'això parla precisament aquest volum curt de contes: de la bellesa terrible, com aquell àngel de Rilke, que s'amaga darrere l'art.

El primer conte és titulat Agost, on es parla de l'escriptor jueu polac Bruno Schulz però en la seva vessant de dibuixant. Així, un relat que podria haver-se construït com metaliterari per la relació que Schulz va tenir amb Wittold Gombrowicz, es manté fidel a l'aposta de Vico. En aquest conte trobem ecos de Vértigo, de W. G. Sebald i d'aquesta visió decadentista de l'art i cultura europeus.

Onze relats protagonitzats per creadors d'èpoques i geografies molt diferents sotmesos a un únic destí: el dictat pels seus mitjans i desitjos. Les fosques intrigues d'un monestir belga del segle XV. L'efervescència de la Viena d'entreguerres. El París dels impressionistes. El canviant Japó del període Edo. La Roma de principis del segle XIX. La Venècia del XVII. Una sessió espiritista en un poble de la Costa Brava durant els anys de la Gran Guerra. Els somnis inconfessables d'una pintora de bodegons. Un jueu polac perdut en un estiu etern. Un secret familiar codificat en un remot paisatge. El cos com a última frontera de l'experiència artística.

Si entre la nostra gent hi ha algú que no hagi llegit aquest llibre, que llegeixi aquest llibre i, un cop llegit, ple de coneixement, que el rellegeixi.

De Brises i Boires: "La llum de la nit" Pietro Citati

El darrer dilluns a la nostra secció literària De Brises i Boires vàrem recomanar el llibre La llum de la nit, del crític literari i escriptor Pietro Citati.

El florentí Pietro Citati estudia a Torí, a l'Institut Social i a continuació a l'institut Massimo d'Azeglio. L'any 1942, després del bombardeig de Torí, la família es trasllada a la Ligúria, d'on és part de la família (siciliana i piemontesa). Es llicencia en lletres modernes a l'Escola Normal Superior de Pisa en 1951. Fa estudis autodidactes de Plató, Homer, Alexandre Dumas, Shakespeare, Lord Byron, Poe o K. Mansfield. Coneix a Italo Calvino als 17 anys, i manté aquesta relació de per vida. A partir d'aquest moment comença la seva carrera de crític literari, i col·labora en revistes com Il Punt (al costat de Pier Paolo Pasolini), L 'Approdo i Paragone. Viu a Roma des de 1954, després de passar tres anys a Munic i Zuric. Entre 1954 i 1959 ensenya italià a les escoles professionals de Frascati i també a la perifèria de Roma. 

A la dècada següent comença a escriure pel quotidià Il Giorno. I entre 1973 i 1988, escriu a les pàgines culturals del Corriere della Sera. Finalment, des de 1988 és el crític literari de La Repubblica.

A propòsit de Chuang-tzu, potser l'obra més suggestiva de la literatura taoista, escriu Pietro Citati: "Un llibre únic i meravellós; llibre per llegir i rellegir, fullejar i tornar a fullejar; llibre per tenir al costat del llit oa la taula de treball durant mesos sencers; ens bastarà una imatge per inventar mons, una sentència per reflexionar durant anys, una pàgina per canviar completament la nostra vida ... " No resultaria excessivament exagerat aplicar aquestes mateixes paraules a La llum de la nit, un fascinant compendi de mites, evocacions, reflexions, una lúcida passeig per la història del món vista amb una llum diferent.

Alguna cosa ens recorda Piedro Citati a Stefan Zweig. Com ell, és autor de grans biografies -Goethe, Leopardi, Tolstoi, Kafka-; com ell, escriu amb qualitat de pàgina, amb vocació d'estil: té cura, no fantasieja, no novelitza, però no s'oblida mai que està fent literatura. La llum de la nit vindria a ser així l'equivalent d'una de les obres més famoses de Zweig, els seus moments estel·lars en la història de la humanitat. Però Citati atén menys als fets històrics, que als mites que estan darrere d'ells.

Comença el llibre al·ludint als túmuls que els viatgers del segle XVIII es trobaven amb certa freqüència al costat del camí en l'estepa ucraïnesa: "Feien llavors un alt d'uns minuts o d'unes hores. Al voltant s'estenia una catifa de flors: tulipes silvestres, lliris grocs i violetes, roselles, ranuncles, jacints porpra, submergits en una herba blanca com de plomissol, un mar de plata; al fons, en l'aire transparent i blau, passaven, veloços, retallats contra el cel, els cérvols, els llops grisos i blaus, les àguiles i les avitardes. Els viatgers no sabien que en aquells túmuls jeien els cossos dels prínceps escites, les costums i empreses havien llegit apassionadament a Heròdot".

Amb l'enigmàtica història dels escites comença el viatge que aquest llibre proposa; al final, com no podia ser d'altra manera, ens trobem amb "La fi del món", amb el mite de l'Apocalipsi vist des d'una ment esquizofrènica. Al mig hi ha lloc per a moltes estades lluminoses, les pàgines dedicades a Les mil i una nits, per exemple, o El conte dels contes, del napolità Giambattista Basile. Ple de tresors amagats està aquest llibre inesgotable, que en la seva primera part ens parla d'Apol·lo i d'Ulisses, de Sòcrates i Neró, de Plutarc i del Apuleu que en les seves Metamorfosis o en L'ase d'or ens va explicar com ningú la història d'Eros i Psique, una d'aquestes històries on millor resplendeix la "llum de la nit" que dóna títol al volum.

De Sant Pau a Dante ens porta la segona part, que s'ocupa dels ritus i els mites cristians. Al costat de les pàgines dedicades al Déu carnal de Sant Agustí, destaquen les que s'ocupen del cant de la perla, compost al segle I o al segle II després de Crist, d'autor desconegut, en el qual es troben paral·lelismes "amb els Apocalipsi jueus tardans, els Evangelis i les Epístoles de Sant Pau, amb la tradició judeocristiana i la de l'església de Síria, amb la gnosi pagana i cristiana, amb la cultura zoroàstrica, mandea i maniquea i fins i tot amb les antigues novel·les gregues, inspirades en el culte al sol ". Pietro Citati comença a parlar d'aquesta obra enigmàtica com qui ens explica un conte: "Un príncep molt jove vivia en un remot regne d'Orient".

A la Xina es dedica la tercera part, al món islàmic la quarta. En aquesta última part --de les pàgines sobre Les mil i una nits, ja mencionades-- destaquen les dedicades a literatura persa, més enllà de l'admirat i adulterat Omar Jayyam; com ell indica, una vegada conegudes "les albes i les nits" de Nezami o "el mirall dels colors i els perfums" de Rumi no deixaran ja d'acompanyar per sempre com les aigües clares de Petrarca, els albatros, fars i encensers de Baudelaire, la nau naufragada i els ocells de Hopkins". La cinquena i última part, "La mort dels déus", comença amb la trobada entre Moctezuma i Cortés i acaba amb Leopardi i el seu poema "L'infinit". Unes històries són ben conegudes del lector espanyol -la conquesta de Mèxic, la destrucció de l'imperi incapaç, mentre que altres resultaran tan noves com la de Sabbatai Zevi, al qual els jueus del segle XVII van considerar el Messies i que va acabar convertit a l'Islam, però totes elles es llegeixen amb el mateix interès.

Pietro Citati sap comptar, seduir amb la música de les paraula, i per això ningú tan capaç com ell per a deixar constància de les aventures de la intel·ligència i per deixar-nos entreveure aquesta altra llum que està més enllà, i no més ençà, de la llum de la raó.

De Brises i Boires: "Deshielo y Ascensión" Álvaro Cortina

El darrer dilluns al nostre espai literari vàrem tractar la primera obra de l'escriptor bilbaí Álvaro Cortina: Deshielo y Ascensión.

Álvaro Cortina Urdampilleta (Bilbao, 1983), és llicenciat en Filosofia i en Comunicació Audiovisual a la Universitat de Navarra , i és doctorand de Filosofia a la Universitat Complutense de Madrid. Ha estudiat com alumne visitant a La Sapienza de Roma i a París II Panthéon - Assaz. Col·labora regularment des fa cinc anys a la secció de Cultura d'El Mundo, especialment en temes de literatura i teatre. 

També ha escrit a per a La Aventura de la Historia, Claus de la Raó Pràctica, El Cultural, Llegir o Anotar, entre d'altres. A més a més ha publicat nombrosos articles especialitzats a revistes acadèmiques de Filosofia. Aquesta és la primera obra.

Deshielo y Ascensión és una novel·la dividida en quatre que podria llegir-se amb independència, unides pel subtil nexe d'alguns personatges i escenaris comuns. L'acció transcorre en un lloc i època no determinats, molt al Nord, al bell mig del gel, on dos caçadors esperen per matar rens i acaben per donar caça a una estranya criatura. A la primera part, HOMMSTAD, acompanyem al caçador Isaak-Vargas i Lowsla, els caçadors, a una cacera. A la segona part, trobem un canvi de veu narratiu important a la base de FURTH/ISOKO LITHIUM-3000, comandada per un enginyer. A partir d'aquí, els destins dels protagonistes es creuaran i la història es desenvoluparà de forma imprevista.

És una història futurista i interestel·lar que està aconseguida amb una mescla d'imaginació i reflexió. És un home d'imaginació i que sap escriure, que cultiva la humilitat literàriament, entesa com una tendència clara a no jutjar a ningú en els seus texts. Aquestes tres coses, imaginació, talent i ànim de no jutjar, són les que conformen l'estructura íntima de l'escriptor. Té ritme, tremolor i originalitat.

El lector d'aquest llibre té la sort de poder gaudir de dues novel·les juntes: una espècie de relat de Flaubert incrustat entre dues llesques que són més bé de Ray Bradbury o Isaac Asimov, amb un to estilístic unitari a tot el llibre. Amb un llenguatge multiforme, ple de referències i al·lusions jeroglífiques no sempre discernibles i escrita amb un estil dens, la veu de l'autor demanda un lector còmplice que comprengui el joc i el segueixi.

De Brises i Boires: "Les incerteses. Sobre la creació del món" Jaume Cabré

El darrer dilluns al nostre espai literari De Brises i Boires vàrem recomanar el darrer llibre -assaig- de l'escriptor català Jaume Cabré: Les incerteses. Sobre la creació del món.

Jaume Cabré és llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, és catedràtic d'ensenyament mitjà en excedència i professor a la Universitat de Lleida, és membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Durant molts anys ha compaginat l'escriptura literària amb l'ensenyament. També ha treballat en el guionatge televisiu i cinematogràfic. Amb Joaquim Maria Puyalva va ser el creador i guionista de la primera sèrie televisiva: La granja (1989-1992), a la qual van seguir altres títols com Estació d'enllaç (1994-1998), Cims (2000) i les tvmovies La dama blanca (1987). Ha tocat la narrativa curta com Baix Continu i novel·les com Senyoria (1991), i els seus èxits més grans com Les veus del Pamano (2004) i el darrer llibre de narrativa que ha fet, Jo Confesso. També ha tocat el gènere assagístic, amb llibres com El sentit de la ficció (1999), La Matèria de l'esperit (2005) i el llibre d'avui: Les incerteses, Sobre la creació del món, publicat per Editorial Proa aquest mateix any 2015.

Les incerteses.Sobre la creació del món aplega deu assajos breus sobre creativitat. S'ocupa, d'altres temes com la impossibilitat d'acabar un text i del fet de convertir cada novel·la en una extensió de la pròpia vida de l'autor, com també de la "intimitat i profunditat" de "crear un nou món i inventar-ne les lleis de funcionament" i de la reescriptura. Cabré explica com concep la novel·la, gènere en qual ha tingut molta repercussió i en el qual ja he desenvolupat més amunt. També l'autor s'endinsa en el seu mode de treballar, que en el cas de la seva darrera novel·la Jo Confesso, 'ha obligat a conviure vuit anys de la seva vida amb un text que acabaria tenint unes 1.000 pàgines aproximadament.

Cabré ha admès també que cada vegada li costa més escriure, a la roda de premsa ja ho anuncià, com també anuncià que actualment està treballant en una altra novel·la. Ens equivocaríem molt si consideràvem que Les incerteses com a llibre de compromís per anar mantenint entretinguda la parròquia mentre no arriba cap novel·la nova. No. En les aproximadament 200 pàgines no hi ha res de frivolitat.Tot al contrari, un pòsit de vivències i de lectures molt ben païdes. Cabré ens parla també de vivències i lectures molt ben païdes. La reflexió li ha servit per obrir la porta a les qüestions. També ens adverteix que cal desconfiar dels novel·listes que no llegeixen poesia. Escriu perquè sinó es trobaria malament, escriu perquè no pot no fer-ho. "Tenim literatura per segles, per crear realitats noves que provoquin un trasbals en el lector.

Un altre concepte que apareix allà és el valor de la relectura, que per ell és el moment dels grans descobriments. Creu que hem de degustar tots els detalls un cop ens hem desprès de les incògnites i neguits que ofereix la primera lectura. Després de fer novel·les i novel·les durant anys i anys, arriba a la conclusió que no pot escriure impunement, puix que tot allò que es fa a consciència marca l'ésser.

Assistim, doncs, als entrebancs, vacil·lacions i marrades que implica la cuina de ,l'escriptura. Un plat, doncs, d'exquisida cuina, aquest catàleg d'incerteses pera tots i totes. Sempre la claveu, mestre.

De Brises i Boires: "Cómo se hace una novela" Miguel de Unamuno

El darrer dilluns a l'espai literari De Brises i Boires vàrem recomanar l'autòpsia de la novel·la unamuniana: Cómo se hace una novela: Miguel de Unamuno.

Miguel de Unamuno y Jugo va nàixer el 1864 i va morir el 1936. Fou un escriptor i filòsof de la coneguda Generació del 98. A la seva obra hi trobem tots els gèneres: novel·la, poesia, teatre, i assaig, com també els contes. Tot i la seva devoció per les lletres, també es dedicà a la vida acadèmica: fou rector de la Universitat de Salamanca fins a 3 cops, fins que fou destituït l'octubre del 36 pel general franquista. El 1883 acaba la carrera de Filosofia i Lletres i a l'any següent es doctora amb una tesi sobre la llengua basca. Anys més tard, el 1889 prepara altres oposicions i el 1891 accedeix a la càtedra de grec de la Universitat de Salamanca, una càtedra que li costà uns mesos hivernals tot preparant-se per ella. 

De la obra narrativa unamuniana cal destacar Paz en la guerra (1895), que en la qual utilitza el context de la tercera guerra carlista per plantejar la relació del jo amb el món, Amor y Pedagogía (1902), en la qual mescla allò còmic amb allò absurd, Niebla (1914), que la caracteritzà com a "nívola" per no obtenir cap crítica referent a les regles estètiques o compositives que havien imposat els crítics de l'època. Finalment, Abel Sánchez (1917), on introdueix temes bíblics per presentar l'enveja i Cómo se hace una novela (1927), el llibre que avui recomanem. Val a dir també que té llibres d'assaig i filosofia, amb influències del racionalisme i positivisme que després va tenir un cert rebuig per aquestes escoles per la influència de filòsofs com Adolf von Harnack, com Del sentimiento trágico de la vida (1913) i La agonía del cristianismo (1925).

"Una ficción de mecanismo, mecánica, no es ni puede ser novela. Una novela, para ser viva, para ser vida, tiene que ser, como la vida misma, organismo y no mecanismo."

"Cómo se hace una novela" pretén explicar la relació entre els personatges i els autors, la relació entre els ens narratius i allò narrat, i els fets que ho duen a terme. També com la possibilitat de la vida sense narracions, sens novel·les. A l'obra hi trobem zones d'introspecció narrativa, on Unamuno reflexiona sobre la novel·la i l'escriptura. Tot i així, hi trobem un cert contingut polític, a la queixa per haver estat expulsat del país pel règim riverià, insultant-lo de tots els modes possibles. Definint-la en dos paraules: és una obra egocèntrica i narcisista. A part de tot això, parla de les seves pròpies capacitats, de la seva vida i èxits, i també com ha dit abans un servidor diverses fiblades polítiques al general riverià i al rei Alfons XII El que pretén crear l'escriptor és diguem-ne un manual d'ús, una sort de diari autobiogràfic que s'escapi a les limitacions estètic-temporals del gènere del dietari i obri noves portes als camins literaris de la prosa.

Unamuno pensa que l'element més important és que hi hagi lectors actius, un lector que no esperi històries tradicionals amb clares idees, exactes finals, sinó que faci de la novel·la un assumpte propi. No obstant això, també seus preferits com la obsessió per la mort amb frases com El vicio de la lectura lleva al castigo de muerte continua i confrontació entre la veritat i l'art, i la relació entre l'autor i el personatge. Anar fent una novel·la sense pla ni concert previ, "a el que surti", fent ús de les seva expressió, que funcioni com a metàfora d'anar construint-se una vida. Aquesta és la idea principal que tanquen les pàgines de Cómo se hace una novela, d'Unamuno.

De Brises i Boires: "Adéu a la Universitat" Jordi Llovet

El passat dilluns vàrem passar una bona estona xerrant amb el convidat de Les Entrevistes del Mariscal Mauro, el professor Jordi Llovet, autor de diverses traduccions i assajos com El sentit i la forma. Assaigs d'estètica, Catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Aprofitant aquest fet, el nostre lletraferit Matapardals a la seva secció De Brises i Boires us presenta el seu darrer assaig amb bastant èxit Adéu a la Universitat. L'eclipsi de les humanitats, que va estar dos setmanes seguides en posició 4a, després de la seva publicació a la llista dels més venuts, del suplement cultural de La Vanguardia, si un servidor no recorda malament.

Jordi Llovet i Pomar va nèixer el 1947 i és llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona i després de llicenciar-se realitza cursos de doctorat a diverses ciutats europees com Berlín i Francfort. Posteriorment a la nostra ciutat barcelonesa es doctora i comença la seva activitat docent a la Universitat, on ha estat professor d'Estètica a la Facultat de Filosofia i Lletres, professor de Crítica Literària al Departament de Filologia Catalana i finalment culmina la seva carrera sent Catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Funda el Col·legi de Filosofia, que presideix el 1984 i 1989 i és director de l'Àrea de Literatura i de la Societat d'Estudis Literaris. Com un servidor ha esmentat abans, ha realitzat nombrosos assaigs com el seu primer Per una estètica egoista. Esquizosemia, un resum de la seva tesi doctoral, De l'amor, el desig i altres passions (1980) o Frontera i perill (1987). El professor Llovet també ha exercit de traductor, començant per La metamorfosi de Kafka (1912), que va titular La Transoformació (1978), i després autors com Rainer Maria Rilke, Thomas Mann, Friedrich Hölderlin, Gustave Flaubert, Voltaire, Friedrich von Schiller, Lord Byron, Charles Baudelaire amb la traducció de Les Flors del Mal (1857) del qual va rebre el Premi Ciutat de Barcelona, entre d'altres. També ha estat vinculat al món editorial, sent el director de l'edició espanyola de les Obres Completes de Franz Kafka, a partir de l'edició crítica de Fischer Verlag

El seu darrer llibre "Adéu a la Universitat. L'eclipsi de les humanitats" és dedicat als seus estudiants. Encara que veiem l'autor com a un humanista i molt clàssic, s'enroca en consideracions com el festival de música avançada Sónar "Hi vaig cada any i quedo esbalaït. Hi ha una pila de gent jove fent el mico amb uns moviments que són automàtics, cosa que no té res a veure amb altres balls com el minuet i el tango". Adéu a la Universitat alterna seccions autobiogràfiques "distretes i amenes", allunyades de les anècdotes que alimenten el discurs oral de Llovet, i capítols on el professor fa un repàs de la Universitat i desenvolupa idees que ha anat plantejant-se durant els 43 anys de carrera universitària. El seu estil és molt fi, però enverinat d'una forma sàvia.

El professor Llovet dedica un capítol sencer a parlar del mal que han fet l'entrada de les noves tecnologies als estudis d'humanitats. "No hi ha cap màquina que pugui substituir el bé que fa la paraula del professor", diu al seu llibre. "Unes eines que normalment es fan servir per divertir-se no és lògic que es vulguin implantar en moments d'esforç com són els moments d'estudi". En aquesta frase el professor Llovet fa una reivindicació de les virtuts de la conversa socràtica, a partir del dubte sistemàtic s'arriba a noves veritats, i segons ell, posa de manifest que Internet "dóna una informació indiscriminada, massa immediata, sovint equivocada". Construeix un discurs molt interessat sobre la importància de les humanitats i fa una crítica ferotge a el mode de plantejar-se l'ensenyament, tant primari, com secundari, fins universitari i una crítica molt punyent al Pla Bolonya.

Un llibre on a més, recorda anècdotes, tant com a professor, com a alumne. Un llibre per gaudir llegint, tornant-lo a llegir, subratllar-lo, citar-lo, tornar-lo a llegir. Un llibre que dóna reflexió i debat. L'obra d'un erudit de les humanitats, de les lletres i la literatura en general, un dels últims humanistes del nostre temps. De lectura recomanada per a algú amb sensibilitat per la cultura i obligatòria per a qualsevol estudiant abans d'entrar a la Universitat. Plus quam decem.

De Brises i Boires: "Mentre Agonitzo" William Faulkner

El darrer dilluns a Ville à Dômat vàrem tractar al nostre espai literari "De Brises i Boires" una de les novel·les més importants dins del panorama literari del segle XX, a l'alçada del gran Proust, Kafka i Joyce: Mentre Agonitzo, del nord-americà William Faulkner.

William Faulkner va néixer a Missisípi el 1897 i va morir el 1962 i era el major d'una família de 4 germans d'una família tradicional. L'any 1915 va deixar els estudis i comença a treballar al banc que posseïa el seu avi. Durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918), va ingressar com a pilot a la Royal Air Force (RAF), la Reial Força Aèria Britànica. Quan va ingressar a la Universitat, va entrar com a veterà a la Universitat de Missisipi, encara que, malauradament, altre cop va tornar a abandonar els estudis: aquest segon cop només per a una cosa exclusiva: dedicar-se a la seva passió: l'escriptura. Durant els anys 20, Faulkner va treballar com a periodista a Nova Orleans i més endavant va viatjar per Europa, fins que es va casar l'any 1929 amb Estelle Oldham. Referent a la seva obra, la crítica literària identifica El soroll i la fúria, Mentre Agonitzo (1930), i Llum d'Agost (1932), com les seves novel·les més importants.

És considerat un dels creadors més importants del gènere de ficció de les lletres del segle XX. A l'alçada de (per ordre de mort) Proust, Kafka i Joyce, la seva influència en la literatura radica tant en els aspectes de tècnica literària (per exemple el cas del monòleg interior i el multiperspectivisme) i en els aspectes del tema de les novel·les (la decadència d'una família, la seva obsessió amb la història i el fracàs, entre d'altres). Faulkner va arrossegar diversos problemes amb l'alcohol al llarg de la seva vida i morí a Byhalia a causa d'un infart de miocardi. No obstant això, va morir deixant una inesborrable petjada a la literatura i a autors en espanyol com Juan Benet, Mario Vargas Llosa, Jorge Luis Borges i el mexicà Juan Rulfo, un dels autors llatinoamericans del moviment Realisme Màgic.

Mentre Agonitzo explica bàsicament el viatge de la família Bundren des de la seva granja fins a la ciutat de Jefferson, la capital del comtat imaginari Yoknapatawpha on Faulkner situa gairebé totes les seves novel·les. El motiu d'aquest viatge és transportar el cadàver de la recent morta matriarca de la família: Addie, que és l'esposa del granjer Anse Bundren i també és mare de cinc fills: Cash, Darl, Jewel, la jove Dewey Dell i el noi Vardaman. El trasllat del cadàver és degut a una promesa feta pel granjer Anse a la seva dona Addie. Semblarà un viatge senzill, molt fàcil, sense cap tipus de complicacions. Però com sempre sol passar, les aparences enganyen. Aquest viatge sofrirà una transformació cap a un calvari -viatge- ple de dificultats, complicacions, problemes i entrebancs. Totes les forces de la naturalesa es giraran en la seva contra. Per exemple, cada dia, el cadàver de la matriarca de la família s'anirà corrompent desprenent una olor molt desagradable.

El llibre està narrat en 59 monòlegs interiors, encara que mantenen una unitat respecte al to i bé es podria interpretar com un narrador -un narrador una mica especial- aliè al que de cop i volta es creuen les opinions, reflexions i pensaments dels personatges. Aquí destacaria les parts on parla Darl, puix que aquí veiem al Faulkner més líric i descriptiu, i fins i tot complex. L'obra té molts mèrits, com per exemple, el primer és que és un referent com a experiment formal a la coralitat de veus, un altre és que a través dels protagonistes anem apropant-nos als misteris de la nostra naturalesa humana (principi de contradicció). Estimable, curiosa i interessant. SUPRA DECEM.

De Brises i Boires: "Salambó" Gustave Flaubert

El passat dilluns Divus Julius Bonasera a la secció literària De Brises i Boires es passà a la novel·la realista del segle XIX i recomanà una de les novel·les més importants del realisme i de l'escriptor francès Gustave de Flaubert: Salambó. Tímid, sensible i arrogant, amb una gran tendència a la soledat i el seu odi en contra de la burgesia, amb mirada irònica i pessimista, és convertit en un gran moralista.

Gustave de Flaubert, nascut el 1821 a Ruan, Alta Normandia i mort el 1880, fou fill d'un cirurgià, el cirurgià cap de l'Hospital de Ruan i d'una mare emparentada amb algunes de les més antigues famílies de Normandia. Tot i que a l'escola era molt gandul, es va matricular en Dret fins que el juny de 1844 abandonà el grau amb el pretext de reposar-se d'un accés d'epilèpsia. L'any 1848 va assistir a la Revolució de 1848, que observà amb una mirada molt crítica.

Després de realitzar diversos viatges, el 1851 comença a escriure la seva novel·la més apreciada per la crítica Madame Bovary (1857) després de L'educació sentimental (1869) i altres com La temptació de Sant Antoni (1874). Després de l'èxit de Madame Bovary (1857), Flaubert inicia un viatge cap a les terres de Cartago per documentar-se per la seva següent novel·la Salambó, que no acaba fins el 1862. Mor al 1870, a l'edat de 58 anys, a causa d'una hemorràgia cerebral.

Al segle XX, Borges crític explica que quan Flaubert va viatjar a Cartago va veure-hi molts cactus, és per això que a la seva novel·la hi surten. Però l'argentí contista i poeta també explica una cosa, que els cactus que va veure eren d'importació. Els van portar de Mèxic. A l'època en la qual Flaubert contextualitza l'obra, al segle III a.C, falten més de mil anys perquè el primer cactus arribi a Cartago.

Salambó, en francès Salammbô, és una novel·la històrica amb personatges tant històrics com ficticis. L'acció té lloc a l'època de la Guerra dels Mercenaris, al segle III a.C a Cartago, per tant com que és històrica Flaubert s'haurà documentat històricament amb diversos llibres de caire historiogràfic, sobretot el Llibre I de la Història del grec Polibi, autor entre d'altres de la Vida de Filòpemen, un tractat de tàctiques militars i una història de la Guerra de Numància. Aquest no era un període de la història ben documentat, pel que va requerir a Flaubert un gran treball en l'aspecte de la documentació.

Els mercenaris contractats per Cartago es revelen contra la ciutat i exigeixen el seu pagament. Aquests no són satisfets, llavors com sempre esclata una guerra. El gal Matho roba el vel de la deessa dels cartaginesos, un objecte molt important i simbòlic per ells, i es converteix en el capdavanter dels mercenaris tot canviant-se el nom per Amílcar Barca. No podrà seguir i haurà de ser la seva filla Salambó, que dóna nom al títol de l'obra, la que sigui enviada a recuperar el vel.

L'obra suposa un canvi temàtic respecte a altres novel·les. Les descripcions summament detallades, tant pel que suposa a la roba militar, els carrers, les ciutats, les batalles,com a costums i rituals. Una obra molt descriptiva i visual. Un aspecte negatiu aquí seria el del diàleg. Tantes descripcions molt ben detallades fan que els diàlegs que hi ha no siguin abundants, tot al contrari, curts i fan que l'obra requereixi una certa paciència i lentitud a l'hora de llegir-la. Una paciència que aniria associada a la frase del primer emperador romà Cèsar August: Festina lente: ràpid però sense pressa. No obstant això, a les descripcions és on Flaubert ens mostra la seva meravellosa escriptura, tant poètica, elaborada i creativa.

Una obra monumental i èpica, tot i així amb un argument una mica limitat, dura, interessant, plena de violència i crueltat. Tot un fresc històric d'una època poc coneguda i d'un món que per a nosaltres ens és molt llunyà i que de vegades recorda als descrits de fantasia heroica.

Ville à còmic: The Walking Dead

Benvolguts/des amants del còmic avui us parlarem dels còmics de The Walking Dead. Aquesta sèrie d’historietes procedent dels Estats Units narra les aventures d’un grup de persones que tracten de sobreviure dels atacs del apocalipsis zombi. El guionista d’aquests volums de còmics és Robert Kirkman i el seu dibuixant Tony Moore. 

Des de fa més de deu anys, que es publica un número mensual, doncs a diferencia de la sèrie televisiva, la versió en còmic porta des del 2003. Cosa que a la televisió, va començar a partir del 2010. En total s’han fet uns 132 números i han obtingut un fort ressò tant per format de paper com per digital. Aquests còmics s’editen en blanc i negre, tret de la tapa que és en color. En quant al seu disseny ressalta les tonalitats de grisos i el seu profund detallisme, cosa que s’agraeix moltíssim a l’hora de llegir un còmic amb tanta acció. 

 Per aquells qui prefereixen més la tapa dura, The Walking Dead té una col·lecció de varis volums on s’inclouen un total de 12 números cadascun i escenes extres. A més també s’han fet diferents volums com ara The Walking Dead Deluxe on s’inclouen 24 números, The Walking Dead Compendium on s’inclouen 48 números, entre d’altres. Val a dir que Kirkman, el creador d’aquesta majestuosa sèrie, va ser un dels pioners en instaurar el efecte zombi i que avui en dia hi ha tanta tendència en gran part dels mitjans. Tot i que, podríem dir que el principal pioner va ser George Andrew Romero, director de la mítica pel·lícula: “La noche de los muertos vivientes” feta l’any 68. 

 El mateix Kirkman, ha reconegut que ha agafat moltes referències d’aquesta pel·lícula, com ara el disseny i el comportament dels zombis, varies trames i subtrames de la seva historia... És un gran defensor de la seva historia, en el sentit d’haver recreat el que realment hagués passat en cas que el nostre món fos atacat per aquest apocalipsis de zombis. Tant en l’aspecte social, com científic i tecnològic.

De Brises i Boires: "El impostor" Javier Cercas

El dilluns passat a Ville à Dômat en Matapardals a la secció literària De Brises i Boires ens presentà la darrera novel·la del professor i escriptor Javier Cercas: El impostor.

Javier Cercas, va nèixer el 1962 a Extremadura i es va llicenciar en Filologia Hispànica a la Universitat Autònoma de Barcelona i més tard es va doctorar en la mateixa especialitat a la Universitat de Barcelona. Va treballar durant dos anys a la Universitat d'Illinois, a Urbana, (EUA), i a partir de 1989 comença a exercir de professor de literatura espanyola a la Universitat de Girona. De la seva obra narrativa cal destacar sobretot l'obra Soldados de Salamina (2001), adaptada al cinema l'any 2003 pel director David Trueba, la novel·la que el convertí en un escriptor mundialment reconegut amb molt bones crítiques per part d'escriptors de la talla de Mario Vargas Llosa, J.M.Coetzee i Doris Lessing. A part d'això, cal destacar també les petjades literàries a la seva obra d'autors com el gran Franz Kafka i l'argentí Jorge Luis Borges. Ha rebut molts premis, entre ells, el Premi Salambó de Narrativa, el 2001, el Premi Ciutat de Barcelona, el Premi Nacional de Narrativa i el Premi Internacional Terenci Moix.

La novel·la d'avui la ficció no la posa l'autor: sinó que la posa el seu protagonista, Enric Marco. Un nonagenari barcelonès que es va fer passar per supervivent dels camps de concentració nazis i que va ser desemmascarat el 2005, després de ser president de l'Associació Espanyola de Supervivents, pronunciar molts discursos i anar a moltes conferències, i fins i tot haver commogut les llàgrimes als parlamentaris espanyols reunits per rendir homenatge per primer cop als deportats republicans del III Reich.

El cas va donar la volta al món i convertí a Enric Marco en un impostor i en un maleit. Un banquet amb molts plats és aquest llibre, on quan el llegim -provem- hi trobarem exquisits plats de narració, crònica, assaig, biografia i autobiografia que envolten l'enigma del seu personatge i les veritats i mentides que l'envolten. Una novel·la on l'enigma del seu personatge, la seva veritat i les seves falsedats busseja amb una passió de kamikaze i una honestedat punyent en el més profund de nosaltres mateixos, en la nostra infinita capacitat d'auto engany i i en les nostres mentides.

De Brises i Boires: "Els últims dies del general Prim" Francesc Puigpelat

El darrer dilluns al nostre espai literari De Brises i Boires en Matapardals ens presentà la darrera novel·la de l'escriptor Francesc Puigpelat.

Francesc Puigpelat va nàixer a Balaguer el 1959. Es va llicenciar en Filosofia per la Universitat de Barcelona el 1982. És actualment col·laborador al diari Avui i altres mitjans de comunicació escrita. És membre de la Fundació Catalunya Oberta. De la seva obra narrativa, subdividida en narrativa breu i novel·la, trobem obres com El país del fum i altres narracions (1995), Apocalipsi Blanc (1999), Roger de Flor, el lleó de Constantinoble (2003), L'últim hivern de Ramon Llull (2004), La segona mort de Jesús de Natzaret (2008), i La ruta dels almogàvers (2001). Ha rebut premis com el Premi Josep Pla de narrativa, per Apocalipsi Blanc, el 1999, i l'any 2012 el Premi Ciutat d'Alzira de novel·la, per El retorn de Macbeth (2012).

La novel·la d'aquest dilluns Els últims dies del general Prim és un homenatge a Joan Prim i Prats, nascut a Reus, que fou un general condecorat de l'exèrcit espanyol que arriba a ser President del Consell de Ministres i que vol evitar la tornada dels Borbons després de la "revolució gloriosa" del 1868 i vol la proclamació d'un nou rei, Amadeu de Savoia. És per això que sacrifica la seva vida privada i s'enfronta als poders borbònics per evitar-ho. Però l'època és molt confusa, on hi ha canvis polítics, mundials i locals que transformen la societat. En aquest escenari cal saber si Prim és un idealista que només vol el millor pel seu país amb el progressisme, o si és bàsicament una persona que l'únic que vol és aconseguir el màxim poder possible. Aquesta qüestió és cabdal per entendre per què per a alguns havia de morir. El projecte polític que tenia Prim previst es va veure truncat al vespre del dia 27 de Desembre de 1870, quan sis assassins a sou amb el seus trabucs van occir al general Prim al carrer del Turco, a Madrid.

Una novel·la que narra els cinc dies finals de la vida del general català, amb una reconstrucció de la seva biografia, molt ben documentada, l'explicació del seu pensament polític i que et permet passejar històricament pels carrers de després de la Revolució i abans de la República.

De Brises i Boires: "El vigilant en el camp de sègol" J. D. Salinger

Aquesta setmana, des del nostre espai literari "De Brises i Boires" recomanem una de les millors novel·les de tota la literatura i de culte per milions de joves hipsters. Una novel·la inspirada en un poema de Robert Burns, que guarda certa relació amb l'obra i el seu autor: Jerome David Salinger "El vigilant en el camp de sègol".

Jerome David Salinger, nascut a Nova York l'1 de Gener de 1919 i mort el 27 del mateix mes del 2010, de pare jueu i mare catòlica, estudià a la Valley Forge Military Academy, on participà en el desembarcament de Normandia o conegut Dia-D l'any 1944. L'any següent, llicenciat, comença a publicar els seus novençans contes a la revista The New Yorker, on van rebre gran repercussió. Un d'aquests, titulat A perfect day for bananafish, en català Un dia perfecte per al peix banana (1948) és el retrat d'un personatge que s'acabarà suïcidant, inspirat en la mort del seu company d'armes Seymour Glass que inspiraria en un cicle narratiu de 4 obres: El vigilant en el cmp de sègol (1945), Nine stories o Nou contes (1953), Raise high the roof beam, carpenters o Pugeu la biga mestra, fusters (1955 amb traducció de Manuel de Pedrolo), Franny and Zoey (1961) i Seymour: una introducció (1963). Tot i la brevetat de la seva obra, és una de les més cabdals de la literatura nord-americana, implacable anàlisi de les neurosis que assolen l'home inadaptat socialment.

Hi ha llibres que pel seu caràcter revolucionari o per intrínseques casualitats de la vida són considerats grans clàssics de la literatura, des de l'instant de publicar-se. El seu caràcter revolucionari habita en el gran impacte que es va produir a l'Amèrica rància i conservadora dels anys 50 d'aquest petit gran atles de la psicologia adolescent. A part de ser una lectura obligada i de culte, ha estat estudiada a la majoria dels instituts d'EUA des de fa molt de temps.

Centrant-nos en la sinopsi, el llibre explica les peripècies de Holden Caulfield en una Nova York que es recupera de la guerra, on aquestes van influir en successives generacions de tot el món. Molt lluny de l'ensucrada visió de l'adolescència fins llavors, Holden ens destapa la realitat d'un noi amb fracàs escolar i rígides normes d'una família tradicional. Holden és l'exemple d'adolescent no incomprès, sinó que no comprèn. De 17 anys i pertinent a una família adinerada, és expulsat per novè cop de l'escola i repudiat per un sistema educatiu inflexible i insatisfactori. Encara que pel seu aspecte físic aparenti molta més edat de la que en té, s'evidencia una palpable immaduresa. Abans de que els seus pares se n'assabentin d'aquest fet i l'enviïn a una acadèmia militar, ell s'escapa de l'escola i empren un viatge a Nova York.

A l'obra hi trobem qualitats com la hipocresia, el narcisisme o la falsedat, un concepte bastant repetit, però la falsedat de la que parla ell té molt poc a veure de la que nosaltres entenem per aquest mot, es tracta d'un comportament regit per normes o convencions socials, un concepte que els antics filòsofs grecs sofistes ja es varen plantejar al segle V a.C, on explicaven que el comportament dels éssers humans estava regit per aquestes normes o convencions socials, aquesta mena de "pacte" de la polis grega.

En el seu camí, Holden es creuarà amb molts personatges, alguns nous i altres relacionats amb el seu passat, que aportaran diferents punts de visió al món adult. Pel que fa a l'estil, cal destacar al llenguatge desenfadat i provocador d'aquest, i un vocabulari bastant limitat amb expressions com "tio", "per l'amor de Déu" "fals" i "i això". També algunes expressions vulgars, on s'amaga una personalitat arrasadora. Crític, contradictori, mentider, apassionat, impulsiu, solitari i melancòlic, Holden Caulfield mostra un manifest despreci cap al sistema i les rígides regles.

Un llibre amb gran quantitat de símbols relacionats amb el pas del temps, al particular estil de Salinger, una novel·la deliciosa, d'aprenentatge, i una historia per reflexionar llargues hores i una desmesurada llegenda de la que precedeix. Honors a l'obra salingeriana.

Ville à Còmic: Manga News

Benvolguts/des amants del còmic, si la setmana passada us vàrem parlar de la DC Comics i l’anterior de la editorial Marvel, avui donem un salt al Oceà Pacífic per parlar-vos de les últimes noticies del món del manga.

Començarem parlant de Pokemon, doncs ja han fet oficial el nou tràiler en castellà on anuncien els dos nous videojocs: Pokemon Rubí Omega i Pokemon Zafiro Alfa per la Nintendo 3DS i la 2DS. El joc estarà a la venta el 28 de novembre.

El Club Super 3 estrenarà el pròxim diumenge dia 30 de novembre la famosa pel·lícula anime Ghibli “El Castillo Ambulante”. Aquest film que ha fet furor al públic més petit del Japó tracta d’una noia que ha rebut la maledicció de convertir-se en una velleta, és per això que haurà d’anar al castell ambulant on hi viu un mag que la podrà ajudar a treure aquest malefici. No us ho podeu perdre.

Dragon Ball Z: La batalla dels deus, està fent furor a totes les taquilles dels cinemes japonesos. Recordem que aquest film és, en teoria, una conseqüència del final de Dragon Ball Z, factor essencial per tal que els seus seguidors puguin donar l’OK a aquest film. Un factor també molt clau és que aquesta pel·lícula s’ha encarregat de crear-la el mateix Akira Toriyama acompanyat del director Masahiro Osoda, que també ha dirigit més d’una pel·lícula de Bola de Drac.

I acabem aquesta secció amb la notícia més esperada, Naruto, el cinquè còmic més venut de tota la historia del manga ja té final. I les xarxes socials estan que treuen fum. S’han fet un munt de profanacions dient que encara queden altres histories per concretar el final, però ja us avancem que no son més que suposades teories. Tot i que, si hem de fer cas a la historia, i creieu-me que ho hem de fer, sabrem que existirà més d’una continuació (tal i com ha passat amb Bola de Drac o One Piece, i tot pel mateix tema de sempre: els diners). És molt cert que Naruto a donat peu a un munt de merxandising i tots els complements que li corresponen. Com ara tot el seu ventall de cospley (un dels més demandats). Fixeu-vos amb aquesta dada, s’han fet més de 50 videojocs de Naruto i en només 15 anys... És una burrada, però alhora molt creïble si veiem la quantitat de seguidors que ha tingut aquest gran còmic.

De Brises i Boires: "El Greco i el Gran Inquisidor" Babis Plaïtakis

Aquest dilluns en Matapardals a la secció literària De Brises i Boires, viatjà a Grècia i importà la darrera novel·la de l'escriptor grec Babis Plaïtakis: "El Greco i el Gran Inquisidor".

Babis Plaïtakis va nèixer a Heraklion, Creta i va estudiar Medicina, Història de l'Art i Arqueologia a França, tot això abans de convertir-se en un autor d'èxit a Grècia. A més a més d'El Greco i el Gran Inquisidor, la seva obra més coneguda és la novel·la històrica Alcibíades, el nen terrible de Grècia i actualment està treballant en una obra en la que és central la figura d'Hipatia, representant màxima de l'Escola neoplatònica d'Alexandria a inicis del segle V.

Plaïtakis, que ha dirigit diverses pel·lícules i documentals relacionats amb les arts plàstiques, comenta que la figura d'El Greco apareix aviat en la seva vida, ja que tots dos van néixer en la mateixa ciutat, Heraklión, i ja d'adult va voler indagar en els buits que hi ha sobre la seva vida. En aquesta novel·la històrica, que en castellà publica Mil·lenni i que s'ha traduït a l'anglès, francès, italià i xinès, rastreja la seva peripècia vital, des de la seva joventut a Creta, fins a la seva estada a Itàlia, primer a Venècia i després a Roma, i s'atura a Toledo, la ciutat a la qual va arribar amb 36 anys, i on es va enfrontar amb el Gran Inquisidor, un home que volia demostrar que la seva obra era herètica.

La seva primera idea va ser escriure un guió cinematogràfic, però amb tots els documents que va consultar i el que va ser descobrint va arribar a la conclusió que havia de armar una novel·la. "En la seva vida hi ha buits importants, dels quals no hi ha testimonis. Sabem que quan va marxar de Creta amb 26 anys ja era considerat el millor artista de l'illa i que a Venècia va unir la tècnica de la tradició bizantina amb el nou art del Renaixement , però el perdem de vista durant quatre anys", diu l'escriptor.

En aquesta novel·la històrica, que en castellà publica Mil·lenni i que s'ha traduït a l'anglès, francès, Italià i xinès, rastreja la seva peripècia vital, des de la seva joventut a Creta, fins a la seva estada a Itàlia, primer a Venècia i després a Roma, i s'atura a Toledo, la ciutat a la qual va arribar amb 36 anys, i on es va enfrontar amb el Gran Inquisidor, un home que volia demostrar que la seua obra era herètica. La seva primera idea va ser escriure un guió cinematogràfic, però amb tots els documents que va consultar i el que va ser descobrint va arribar a la conclusió que havia de armar una novel.la.

"En la seva vida hi ha buits importants, dels quals no hi ha testimonis. Sabem que quan va marxar de Creta amb 26 anys ja era considerat el millor artista de l'illa i que a Venècia va unir la tècnica de la tradició bizantina amb el nou art del Renaixement , però el perdem de vista durant quatre anys ". En aquest període va estar viatjant per Itàlia, veient les obres dels grans artistes del moment, fins que a Roma va conèixer en el cercle del Cardenal Farnese a un espanyol, Luis de Castella. Plaïtakis ficciona aquesta trobada i el mostra com l'espoleta que el va portar fins a Toledo, la ciutat, on va morir als 73 anys i on "va trobar l'amor i va desenvolupar en tota la seva esplendor la seva estil".

La novel·la se centra en aquests anys, s'adona de les seves relacions amoroses amb Jerónima, la filla del propietari d'una posada, amb la qual va tenir un fill, encara que mai es va casar amb ella, i no òbvia problemes que va tenir amb la Inquisició i amb el Gran Inquisidor, que seria "el seu pitjor enemic" i l'artífex de macabres cerimònies públiques que sempre li van provocar "repulsió". Malgrat les "difícils condicions de vida amb una gran crisi assotant Espanya i la constant presència de la Inquisició, El Greco va crear en Toledo un estil mateix i obrir nous camins a la pintura que havia d'arribar", apunta.

L'escriptor també sosté que encara que va acabar desestimant un gran projecte seu per a El Escorial, la seua pintura "L'enterrament del Comte d'Orgaz», prevista per a una petita església, va acabar convertint-se "en l'obra més important de la pintura espanyola del moment". A més, considera Plaïtakis que aquella obra suposa "un punt d'inflexió" per a la pintura a Espanya. "El Greco és el creador d'una obra pròpia, inigualable, precursora de la pintura moderna, com queda clar amb 'Visió de l'Apocalipsi', un llenç que va inspirar Picasso per la seva obra 'Les senyoretes d'Avinyó".

En definitiva, anirem assistint als moments més importants de la vida de l'artista, de la mateixa manera que presenciarem les seves reflexions i recerques artístiques i el conflicte inevitable amb l'Esglèsia Catòlica degut al seu caràcter indòmit.

De Brises i Boires: "La festa de la insignificància" Milan Kundera

El dilluns passat en Matapardals a la secció literària De Brises i Boires presentà la darrera novel·la de l'escriptor francèsMilan Kundera: La festa de la insgnificància

Milan Kundera és un escriptor txec amb nacionalitat francesa, que escriu en totes dues llengües. És sobretot conegut com l'autor de La insostenible lleugeresa del ser. El 1988, el director estatunidenc Phillip Kaufman en va fer una versió cinematogràfica. Kundera ha insistit en repetides ocasions que vol ser reconegut com a novel·lista en general, més que com a escriptor polític o dissident; la crítica política ha desaparegut de les seves obres. L'estil de Kundera, inspirat per les novel·les de Musil i la narrativa nietzscheana, també el fan servir els escriptors Alain de Botton i Adam Thirlwell. Treu de la seva inspiració el Renaixement de Bocaccio, Sterne, Diderot, Gombrowicz, Kafka i Heidegger. 

La tècnica literària del realisme psicològic apareix sovint en Kundera quan descriu els seus personatges: dóna més importància a com pensen més que no pas a l'aparença física obviada. Ha rebut els premis següents: premi Médicis estranger el 1973 per L'edat lírica, el premi Jerusalem el 1985, el premi Herder el 2000 i el Grand Prix de Littérature de l'Acadèmia Francesa pel conjunt de la seva oba el 2001, a mésm d'estar candidat al Premi Nobel de Literatura i guanyar el Premi austríac de literatura europea.

Els crítics internacionals com els de el diari Le Monde, per exemple, han dit de la nova novel·la de Kundera que era "una festa de la intel·ligència", i el diari Le Figaro ha exclamat: "¡Quin llibre! Quina prosa plena de dobles sentits, capaç de provocar que el lector se li faci un nus a la gola, alhora que esclata a riure! ".

"La Festa De La Insignificança" de Milan Kundera és una novel·la curta en la qual concorren les característiques usuals de la seva literatura.   El txec dilueix densitats de tipus ideològic o filosòfic a través d'òptiques iròniques, satíriques, amb visions i digressions que alternen el quotidià amb el trivial i l'absurd (influència de Samuel Beckett), oferint un sentir pessimista, escèptic, desil·lusionat, de l'essència de la vida: la insignificança de tot, res del tot.

En les reflexions dels amics passejants creats per Kundera conflueixen anècdotes amb burla al comunisme totalitari, vincles familiars per resoldre o metàfores eròtiques sobre la mediocritat de la societat i de l'individu (presumptament) modern convertit en un ésser banal, neci, sense singularitat i excitat pels melics. La trama de "La Festa De la Insignificança" no existeix més enllà la conversa, de les idees, de les cabòries d'uns personatges propers a la caricatura, protagonistes d'un llibre menor encara que de fàcil lectura i de suficient interès per als amants de les meditacions agredolces i existencials de l'autor de "La insostenible lleugeresa del ser".