De Brises i Boires: "La decadència de la mentida" Oscar Wilde

La setmana passada a la secció literària De Brises i Boires vàrem viatjar a l'univers wildià, tot recomanant-nos el darrer assaig publicat d'Oscar Wilde del seu compendi de l'any 1891 Intencions: La decadència de la mentida. El llibre ha estat publicat per Quaderns Crema l'any passat i traduït per Pau Cañigueral.

Oscar Wilde va nèixer a Dublín el 1854 i va morir el 1900 a la capital de França, París. Era el fill petit del matrimoni i va fer els estudis a la Portora Royal School d'Euniskillen, seguit de Trinity College, entre els anys 1873 i 1874 i al Magdalen College, a Oxford, on va agafar moltíssima influència de John Ruskin. L'any 1884 es casà amb Constanza Lloyd, de la qual tingué dos fills.

Referent a la seva obra, l'any 1891 publicà un seguit de novel·les petites titulades Lord Arthur Savile's Crime, en català El crim de lord Arthur Saville i altres relats, la seva única novel·la El retrat de Dorian Gray, i la reimpressió d'alguns assaigs amb el títol d'Intentions o Intencions, on a dins d'aquests hi trobem La decadència de la mentida, el llibre de la setmana. Seguidament arribà a una popularitat amb les obres A woman of no importance, de l'any 1895, An ideal husband (1895) o Un marit ideal i Bunbury o La importància de ser Frank (1895). Dos anys abans, el 1893, escrigué en francès un drama titulat Salomé, traduïda a l'anglès per la persona amb la que Wilde mantenia una relació amorosa, el fill del marquès de Queensbery, Lord Alfred Douglas.

Wilde durant anys va ser el favorit i ídol del públic i visqué envoltat de gran faust, gaudia de molts plaers. Però va ser l'any 1895 quan intentà un procés difamatori contra el marqués de Queensbery, el pare de Lord Alfred Douglas i aquest, envers això, l'acusà d'homosexual, fet que a la societat anglesa del segle XIX era considerat un delicte. Detingut i condemnat a dos anys de presó a Reading, allà va escriure un meravellós llibre confessant la seva falta, De Profundis. 

Wilde, a través de La decadència de la mentida, ens apropa al món de la mentida a través del personatge de Vivian, que gràcies amb el diàleg -un diàleg de tipologia socràtica- que estableix amb l'altre personatge, Cyril, ens transmet la seva visió de l'art. Vivian comença amb una introducció bastant curiosa sobre què és la Naturalesa i a com aquesta és totalment imperfecta. Segons ell, si la Naturalesa fós perfecta,l'art no exisitiria. Veu un error que l'artista intenti imitar la Naturalesa al seu art, puix que, sens dubte, és la pròpia Naturalesa la que imiti a l'Art.

Exposa tot seguit que la veritat vertadera artística es troba en l'imaginació i no en la Naturalesa, és per això que l'artista ha de buscar a la fantasia, a la seva pròpia imaginació.

Vivian presenta el títol del que ve a ser un article de protesta contra aquest declivi de l'artístic: La decadència de la mentida.

L'autor, a través de Vivian, defensa la Mentida sempre relacionada amb l'Art. Argumenta, tot seguit, que el motiu pel que la literatura contemporània està plena de mals escriptors no és un altre sinó la decadència de la mentida. Aquests escriptors plagien a la vida i busquen tipus copiats del seu cercle familiar.

Desmenteix l'existència de mentiders nats, puix que l'art de la mentida comporta a un entrenament i un estudi tècnic. Per tot això, és necessària la pràctica per arribar a la perfecció. A continuació ens parla del camí erroni que segueix l'Art per arribar a ser Art. La primera equivocació és agafar a la Vida com a referència. Per Vivian, el fi de l'Art no és un altre que aconseguir la complexa bellesa. És possible prendre la Vida com a material, però no com a mètode artístic. El principal error de la literatura resideix en imitar en lloc de crear. S'escriuen personatges que parlen en escena el mateix que parlarien fora d'ella.

La força del seu discurs és tan poderosa, tan magnètica que resulta gairebé impossible no restar-hi envescat. L'autor isabelí el que vol és fer-nos partícips del diàleg intel·lectual, entrar a debatre amb ell a fi d'extreure'n les majors clarícies possibles. Raó que s'explica que escollís el diàleg socràtic com a model . Un major dinamisme, una agusada sensació d'autenticitat i una implicació directa del lector és el que La decadència de la mentida posseeix. Altament recomanable.

De Brises i Boires: "De Profundis" Oscar Wilde

Des de el nostre programa Ville à Dômat, a la secció literària De Brises i Boires, tractem aquesta setmana, De Profundis, l'epístola confessional que creà a la presó de Reading Oscar Wilde. Una epístola que il·lustra el seu procés interior durant l'empresonament i un dels texts més descarnats de la història de la literatura. Wilde cultivà la poesia, l'assaig i els contes, però encara més cultivà els dos gèneres següents: la  prosa i el teatre. Dins de les seves obres, destaquem El retrat de Dorian Gray, El fantasma de Canterville, i La importància de ser franc.

L'any 1892 Oscar Wilde inicià ujna amistat amb Lord Alfed Douglas, un jove aristòcrata. El pare d'aquest, el marquès de Queensberrry, tingué diverses disputes, ja que demanava que no es veiessin més el seu fill i Wilde, atès que la intimitat entre tots dos homes es va fer evident. Els dos amants negaren a veure més i Queensberry amenaçà al seu fill dient que si no deixava de veure Wilde li tallaria els ingressos econòmics. Llavors Queensberry començà a acusar-los en privat d'actes impúdics i atacà a Wilde. Després de diversos judicis l'any 1895 Oscar Wilde estava al cim de la seva carrera, però aquell mateix any, degut a un escandalós procés, entrà a la presó. 

Dirigida a Lord Alfred Douglas, la carta està dividida en dos parts: la primera part narra la relació entre els dos homes i el modus vivendi extravagant que va acabar amb l'empresonament de Wilde. També a aquesta part fa fiblades a Douglas per la vanitat i el luxe, mentre que també fa crítiques a la feblesa en no saber reaccionar contra aquests dos desitjos. A la segona part, Wilde realitza una identificació amb Jesucrist, que per ell és entès com una figura prototípica d'artista romàntic, a més de tractar les conviccions espirituals que ha desenvolupat a la presó de Reading. La carta és entre el mes de Gener i el mes de Març de l'any 1897, a les acaballes del seu captiveri. Durant aquests mesos no hi hagué cap tipus de contacte entre Douglas i Wilde, que tingué una condemna a fer treballs forçats. El nou encarregat de la presó creia que l'escriptura seria catàrtica i li permeté escriure, tot i que sempre estava supervisat i no permeté enviar la carta.
 

Quan va sortir de la presó de Reading, li envià al seu gran amic Robert Ross, que realitzà dues còpies: una per ell i l'altra per Douglas. Cinc anys després de la mort de l'escriptor, la decidí publicar, amb el títol De Profundis, provinent del Salm 130. Oscar Wilde, mestre de la narrativa, la dramatúrgia, l'assaig i la crítica, es formà a Oxford. El seu talent i el seu enginy el varen fer guanyar nombrosos adeptes, mentre que el seu caràcter excèntric i la seva homosexualitat el varen fer perdre altres punts. Morí a la ciutat de París, sol i arruïnat.